Estan les dones a punt de convertir-se en motor del canvi polític a Europa? En els cercles d’experts en creixement econòmic, l’experiència i el sentit comú indiquen que els avenços, la rendició de comptes i el treball comencen amb les dones i depenen d’elles.
Els microcrèdits, per exemple, són molt més eficients quan són les dones les que els reben i els amortitzen. Potser per ser les que tenen als fills i han de trobar mitjans per alimentar-los, ara es veu a les dones com els millors «agents de canvi».
Aquesta afirmació sembla avui tan aplicable a la política europea com ho ha estat a l’economia en certes parts d’Àfrica i Àsia. Els resultats de les recents eleccions municipals d’Itàlia podrien ser un senyal d’una dinàmica incipient: van ser les dones les que van expulsar del poder amb els seus vots al partit de Silvio Berlusconi a Milà, ciutat que ha controlat durant molt de temps (i base del seu poder).
No hi ha una vinculació directa entre aquest resultat i el dramàtic escàndol de Dominique Strauss-Kahn a Nova York, però, immediatament després de la detenció de DSK, dones i joves italians es van mobilitzar decisivament per derrotar amb els seus vots al partit de Berlusconi (encapçalat en Milà, irònicament, per una dona). Aquests votants no van poder suportar més la combinació de masclisme i vulgaritat que en temps havia resultat tan útil a l’home a qui els humoristes italians anomenen ara Berlus-Kahn.
Quan Silvio Berlusconi va arribar al poder fa 17 anys, va comptar amb el suport d’una majoria de dones. No les va dissuadir la seva actitud envers elles, en celebrar per torn la seva domesticitat tradicional i glorificar la seva cosificació sexual. Però la societat italiana ha canviat: ara la majoria de les dones treballen i ja no estan disposades a acceptar l’anacrònic i escandalós masclisme de Berlusconi.
Els homes italians poden compadir al envellit dirigent, cada vegada més semblant a la seva efígie de cera al museu de Madame Tussaud, però les italianes (en realitat, les dones de tot arreu, sembla) només senten irritació davant un home tan obsessionat amb ell mateix , els seus diversos judicis penals i els seus vulgars plaers, davant d’algú que sembla no tenir altre propòsit que el de romandre en el poder com més temps millor.
Naturalment, les dones no estan soles en la seva oposició a Berlusconi, però han estat les que han inclinat la balança a Milà. Són l’encarnació de la modernitat, animades per un anhel de dignitat i respecte.
No estan soles en l’avantguarda d’una nova Europa de les dones. Quan Islàndia va caure en picat a la fallida per culpa de l’irresponsable comportament de les seves minories dirigents polítiques i financeres, majoritàriament masculines, el poble d’Islàndia va arribar a la conclusió que només una dona forta i responsable podia solucionar els problemes del país, per el que va triar a una presidenta.
La profunditat i la gravetat de la crisi econòmica i social en països com Grècia, Portugal i Espanya brinden una oportunitat a les dones. Davant el que molts veuen com l’equivalent d’una «guerra econòmica», les dones estan exercint un paper cada vegada més important en el manteniment de la seguretat financera de les seves famílies i com més es generalitzi aquesta situació, més dones aspiraran a un paper polític que reflecteixi la seva influència econòmica.
Naturalment, el canvi de condició de les dones pot no plasmar-se immediatament en una influència política cada vegada més gran, i la resta d’Europa podria no seguir l’exemple d’Escandinàvia, on la igualtat entre els sexes ha avançat molt més que en cap altra part, però aquesta dinàmica sembla estar ja en marxa.
Així mateix, independentment del resultat del judici de DSK a Nova York, aquest cas podria representar un punt d’inflexió en el tracte donat a les dones a Europa. És d’esperar que les exhibicions públiques i privades de masclisme deixin de ser considerades acceptables.
També en el món àrab, des de Tunísia fins al Caire, les dones joves han tingut un important paper en el procés revolucionari. La seva ànsia de canvi – comprensible, atès el tracte rebut per les dones en les societats musulmanes tradicionals – sembla ser una de les principals causes subjacents de la força de l’impuls revolucionari a Tunísia i Egipte.
Amb això no vull dir que «les dones» siguin una força universal en pro del canvi positiu a Europa i a tot el món. Pensem, per exemple, en Marine Le Pen, la nova cap del Front Nacional de França, en Elena Ceausescu, la sòrdida dona de l’exdictador romanès o, més recentment, en Leila Trabelsi, la dona de Ben Ali, que va fugir a Dubai amb una tona i mitja d’or saquejat del Banc Central.
Del que es tracta simplement és que, en vista que tantes persones en tants països demanen un canvi transcendental, la política d’igualtat entre els sexes és molt activa a Europa i més enllà. La qüestió principal és la de si el nombre creixent de dones que entren en política farà realitat les perspectives i les maneres de direcció diferents que molts votants (o manifestants) semblen anhelar ara.
Dominique Moisi és autor de «The geopolitics of emotion».
