Fa gairebé un mes que va saltar la notícia de la detenció del dimitit president del Fons Monetari Internacional, Dominique Strauss-Khan, inculpat als Estats Units per intent de violació, entre altres càrrecs, just quan s’esperava que anunciés la seva candidatura a les primàries socialistes franceses. Llavors, tots els sondejos li donaven com a favorit en les presidencials de l’any que ve.
El soroll mediàtic generat – segons l’institut d’estudis Kantar Media, ha estat la informació amb major cobertura en la premsa en els últims 10 anys – ha servit a França per alliberar la paraula de les dones i a la societat en conjunt l’ha portat a qüestionar el seu tractament de les relacions de gènere. Les associacions esperen que l’efecte sigui durador i que el cas marqui realment un abans i un després.
Va ser la matinada del diumenge 15 de maig quan totes les televisions, ràdios i webs deixessin anar la notícia dels fets denunciats a l’hotel Sofitel de Nova York. Va començar així una marató informativa de setmanes, alimentada per testimonis, rumors, debats i anàlisi de tota mena.
Des d’aquella matinada, la línia verda d’atenció a les víctimes de l’organisme francès Col.lectiu Feminista contra les Violacions (CFCV) no descansa. L’associació rep de mitjana un 30% més de trucades de dones que parlen per primera vegada: normalment rep entre 8 i 12 testimonis nous diaris, en l’últim mes han estat entre 12 i 18. «La tendència es manté, li asseguro que estem al màxim», diu Emmanuelle Piet, doctora i presidenta del col.lectiu.
«És cert que d’alguna forma ha despertat alguna cosa i que ha animat la gent a anomenar», explica per la seva part Olivia Cattan, presidenta de l’associació Paroles de Femmes, que també disposa d’una línia telefònica d’atenció a les víctimes. El grup habitualment tracta uns 300 casos anualment. Des que va esclatar el cas de DSK (Strauss-Khan és conegut a França per les seves inicials), té ja gairebé 250 testimonis nous.
«La majoria són casos d’assetjament sexual, algunes persones denuncien violacions, que de vegades es remunten a fa anys, i fins i tot, i és el que més m’ha sorprès, tenim casos d’homes que denuncien violacions«, afegeix. «Moltes persones ens diuen que abans no s’atrevien a parlar i que ara senten que la societat està més disposada a escoltar-les».
«L’interessant del cas DSK és que no només ha alliberat la paraula de la dona, sinó que ho ha fet pel que fa a les agressions procedents de dalt«, analitza el sociòleg Eric Fassina, de l’Escola Normal Superior. Assenyala que en l’última dècada el discurs públic al voltant de les violències sexuals s’ha concentrat en el tòpic de les violacions col.lectives en els suburbis marginals, quan els estudis demostren que aquestes violències no entenen de classes.
L’exemple més revelador és el de l’alcalde de Draveil i, fins fa dues setmanes, Secretari d’Estat de la Funció Pública, Georges Tron. Tot just 10 dies després de l’arrest de Strauss-Kahn, dues antigues emprades, animades per l’exemple d’una dona de neteja guineana que no va dubtar a denunciar el poderós cap de l’FMI, es van decidir a denunciar el polític per agressió sexual. Una tercera col.laboradora ha sumat des de llavors el seu testimoni.
Tron, que assegura ser víctima d’una conspiració i acusa els seus supòsits impulsors de aprofitar-se del context del cas DSK, va haver de dimitir del seu lloc al Govern, donada la sensibilitat de l’opinió pública en ple cas DSK.
Les víctimes no són les úniques que s’animen a parlar. L’exministre d’Educació i filòsof, Luc Ferry, es va fer ressò en un plató de televisió de rumors segons els quals un altre exministre havia participat en una orgia amb menors al Marroc. Les declaracions van provocar gran enrenou – «no entenem com el senyor Ferri no ha parlat abans», diu l’activista Olivia Cattan -, l’obertura d’una investigació judicial i dues demandes d’associacions marroquines.
Aquest cap de setmana, el diari Le Parisien informava d’un cas particularment cridaner per les similituds amb el de DSK, amb la diferència que se situa a París. Els fets es remunten a l’estiu de 2010. Una treballadora del luxós Hotel Park Hyatt Vendôme, de nacionalitat guineana, va denunciar llavors haver patit una agressió sexual mentre netejava l’habitació d’un client.
El presumpte agressor era un familiar de la família del príncep de Qatar. Segons el relat de la dona, l’home la va tancar a la cambra de bany i va dur a terme una sèrie de tocaments. L’entrada de familiars del client a l’habitació va posar fi a l’agressió.
La dona va presentar una demanda la mateixa nit en què va ocórrer allò i la policia ràpidament va identificar el presumpte agressor, però no va poder trobar el seu parador. Segons el diari, fonts de la investigació parlen de «pressions diplomàtiques«. Amb el temps, desanimada, la mateixa víctima va deixar de cooperar amb els investigadors i fa unes setmanes aquests van tancar el cas.
Arran de la detenció del polític socialista a Nova York, la dona es va tornar a posar en contacte amb la policia i la fiscalia es disposa ara a reobrir el cas. «És increïble veure com abans del cas DSK es podia tractar una situació com aquesta», ha indicat al diari una font judicial.
«El que ha desencadenat també ha estat el testimoni de dones polítiques sobre el masclisme encara molt en el vostre entorn», apunta Janine Mossuz Lavau, del Centre d’Investigacions Polítiques de Sciences-Po. Així, la ministra d’Esports, Chantal Jouanno, va relatar, per exemple, com va haver de deixar de portar faldilles al Congrés dels Diputats per no haver de seguir aguantant les bromes sexistes dels seus companys. Mossuz Lavau pensa que els mateixos comportaments són igual de freqüents en l’àmbit empresarial.
No obstant això, els efectes del cas Strauss-Khan no són els mateixos entre totes les víctimes. Un terç de les trucades que ha rebut el Col.lectiu Feminista contra les Violacions arran de l’escàndol correspon en efecte a dones que, igual que en el cas Tron, han trobat força en l’exemple de l’empleada del Sofitel per fer el pas de parlar.
Un altre terç correspon a dones que van denunciar en el seu moment l’agressió i pensaven haver passat pàgina, però que reviuen ara el trauma. El terç restant, i això és el que preocupa a l’associació, afirma que, al contrari, el tractament reservat a la presumpta víctima els dóna encara menys ganes de parlar en públic del tema.
A més, donar el primer pas de parlar no vol dir que les víctimes estiguin a punt per denunciar. «Moltes dones ni tan sols s’atreveixen a donar-nos les seves dades; som sovint la primera persona a qui es dirigeixen«, diu Cattan. La comparació entre els estudis sociològics de víctimes de violacions i el nombre de demandes indica que amb prou feines es denuncien entre el 5% i el 10% de les violacions.
Una de les principals raons és que, en la gran majoria dels casos, les agressions i violacions són comeses per persones de l’entorn més directe. «És molt difícil denunciar en aquests casos», assenyala la sociòloga Véronique Le Gaouziou, autora de Violacions, aspectes sociològics d’un crim.
L’especialista explica que entren en joc factors com les reaccions de la família i que en general hi ha llaços afectius i econòmics. La por i la intimidació són altres dels principals motius. «Tampoc ajuda molt el procés judicial, en el qual la víctima ha de repetir una i altra vegada una història que estan desitjant oblidar», afegeix.
De qualsevol manera, les associacions esperen que el cas de DSK marqui un abans i un després en la societat francesa. «En general, les dones estan molt enfadades amb el tractament que es va fer del cas durant la primera setmana», explica Piet. «La manera com es va comentar que això de Strauss-Khan era poc més que seducció era insuportable… Frases com que a DSK li agraden les dones, així, en plural. Què volien dir? Qualsevol? Veus una dona i li entres? Això ha provocat tal enuig entre les dones que espero que durarà», afegeix.
Un dels comentaris que més ha fet parlar en els dies que van seguir la detenció del polític socialista van ser els de companys de partits com l’exministre de Cultura Jack Lang, que va tractar de treure importància als fets imputats indicant que no «havia mort ningú».
Un altre exministre socialista, aquesta vegada de Justícia, Robert Badinter, molt respectat a França per ser l’impulsor de l’abolició de la pena de mort, va fer una virulenta defensa del seu amic en denunciar l’ «execució mediàtica» de DSK i la descompensació del sistema judicial nord-americà entre demandant i acusat.
Aquestes reflexions són el que han provocat la reacció de les associacions que, indignades, el diumenge següent a la detenció de Strauss-Khan van sortir al carrer i no paren des de llavors d’ocupar l’espai mediàtic. «No és maig del 68, però hi ha cert vent de revolta entre les dones«, diu Cattan, que assegura que les associacions estan ara més coordinades entre elles. «Crec que quan fem en el futur una cronologia històrica del feminisme a França, el cas DSK serà una data clau», afegeix.
Per Fassina, de fet, la condemna general i immediata d’aquest tipus de comentaris i el ressò que han aconseguit les associacions feministes ja és un indicatiu que les coses han començat a canviar. «El fet que dues personalitats tan populars a França com són Lang i Badinter hagin quedat antiquats és molt revelador», indica. «Hem passat a un altre món i ells no han sabut entendre».
