Fàtima no coneixia cap altra cosa que les quatre parets de la cuina de casa seva. Obligada per la seva àvia, va ser casada, amb tot just 14 anys, amb un home de 50. «¿Casar-me? ¿Jo? ¿Amb qui?«, recorda que deia. L’home que seria el seu marit s’havia encapritxat d’ella i estava disposat a pagar el que fos per augmentar el seu harem. L’àvia de Fàtima, analfabeta i preocupada per la seva situació econòmica, va veure en la seva néta una manera d’alleujar la penúria familiar.
Tot va anar molt de pressa. De cop i volta es va trobar davant d’un improvisat altar recarregat de flors, i al costat d’un home a qui veia per primera vegada. Va contraure matrimoni segons el ritu berber. Un any més tard, un jutge el va legalitzar sense importar-li gaire l’aspecte de nena de la núvia ni les circumstàncies que la van obligar a l’enllaç matrimonial no desitjat.
Parla en un fil de veu a causa del cansament. Tot i així, demana seguir parlant. Va patir molt. Va aguantar pallisses del seu marit nit i dia. En algunes, fins i tot va quedar inconscient. La pressionava perquè mantingués relacions sexuals per a les quals no estava preparada, «ni físicament, ni mentalment«, recorda. «No havia complert els 15«, afegeix. Es va escapar diverses vegades, però sempre la trobaven. Malgrat tot, amb 21 anys i un fill de sis, no està gens ressentida amb la seva àvia, però sí amb el seu marit. «Venia a casa amb moltes dones. Les portava estant present el meu fill, no podia fer res«, recorda, sense vessar llàgrimes: «No me’n queden«.
Fàtima no és una excepció. Una llista interminable de sol.licituds de matrimoni amb menors espera el vistiplau del tribunal de Casablanca. La Mudauana, el nou i sobre el paper avançat codi de família marroquina, va imposar aquest requisit per limitar-ne el nombre. Cinc anys després de la seva entrada en vigor «és indignant que el matrimoni precoç encara representi el 10% de les unions«, denuncia Zahra Uardi, presidenta de la Unió d’Acció Femenina a Casablanca.
Fàtima va estar a punt d’aconseguir la llibertat l’agost del 2007, quan es va separar del seu marit amb l’ajuda dels col.lectius en defensa dels drets de les dones. Però no rep pensió, ni manutenció, ni ajuda escolar per al seu fill. Encara que ho denunciï davant dels tribunals, obtindrà pocs resultats, ja que «la justícia és lenta i no aplica el codi com hauria d’aplicar-lo«. Ho admet el mateix Ministeri de Justícia, en un infreqüent gest de transparència: el 89% de les sol.licituds d’enllaços amb menors són acceptades.
«S’ha reformat la llei, però no la mentalitat. La justícia s’acull a un marge d’excepcions, sense fixar edat, i s’hi aferra per autoritzar aquestes pràctiques«, critica Zahra. La seva lluita és doble: denunciar l’excés de poder dels magistrats a l’hora de prendre aquestes decisions i convèncer els pares que els matrimonis amb menors són una qüestió cultural allunyada dels principis religiosos. Malgrat la seva condició d’atea, des de fa més d’una dècada estudia al detall l’Alcorà per trobar-hi arguments i impedir que més d’una família «destrueixi el futur» de les seves filles casant-les a una edat prematura. «És un atac contra l’islam. La nostra religió diu que l’home i la dona han de ser lliures d’elegir la seva parella«, afegeix Asma Lmrabet, impulsora de la tercera via, que advoca per una revolució de les dones a través d’una lectura diferent de l’Alcorà.
I en aquesta línia treballa Zahra. «Es necessita una interpretació moderna dels textos religiosos per entendre millor la legislació de la família«, diu mentre li agafa la mà a Fàtima, i confia que el canvi emanarà de les noves generacions de dones. Fàtima esbossa un somriure còmplice. Esborrades les seqüeles del seu calvari, està immersa en aquest envit. Ho fa per Abdul-Qàdir, el seu fill.
