En diversos països àrabs, com el Líban, Jordània, Síria i Bahrain, la dona casada amb un estranger no dóna al seu marit accés a la nacionalitat. En canvi, l’home casat amb una estrangera sí que l’hi dóna, i els nens reben només la nacionalitat del pare. Almenys 1.000 libaneses estan casades amb estrangers, segons dades del 2003; el 61% d’elles amb àrabs, i el 25%, amb europeus. Els seus marits i els seus fills són considerats estrangers i han de portar a terme cada any un tràmit complicat i esgotador.
“És una llei discriminatòria“, ressalta Rula Masri, coordinadora de la campanya La meva nacionalitat és un dret per a mi i la meva família. Sota aquest lema, desenes de persones es van manifestar a Beirut fa 10 dies. La lluita per invertir aquesta situació va començar el 2002 simultàniament en set països àrabs.
L’abril del 2006, una oenagé libanesa va sotmetre a una comissió parlamentària un projecte de llei. Però va esclatar la guerra amb Israel, i després, amb la crisi política, els temes socials es van postergar. La proposta va quedar al calaix.
No obstant, la transmissió de la nacionalitat exclusivament a través del pare “no era una especificitat libanesa, àrab o otomana del segle XIX“, explica Thibaut Jaulin, investigador de l’Institut de Ciències Polítiques de París. La llei libanesa es va elaborar el 1925, sota mandat francès, i “és una herència de la llei otomana del 1867, inspirada en el codi Napoleó el codi civil francès del 1803“, destaca. Però “mentre a Occident la legislació va evolucionar al llarg del segle XX cap a la igualtat, en molts països àrabs, no“.
No obstant, tres països àrabs sí que han reformat la seva llei recentment: Algèria (2005), Egipte (2004) i el Marroc (2007). El Líban encara no. No perquè la campanya sigui més eficaç en un país que en l’altre, sinó per falta de voluntat política. Els arguments contra el canvi són que “facilitaria la implantació dels 400.000 refugiats palestins” i “danyaria el fràgil equilibri comunitari“.