«Tinc la confiança que sota el seu ferm lideratge podem millorar les vides de milions de dones i nenes a tot el món». El somriure del sud-coreà Ban Ki-moon sol ser inescrutable. Però ahir va ser transparent. El secretari general de l’ONU va anunciar la designació de l’ex-presidenta de Xile, Michelle Bachelet, com a directora de les Nacions Unides per als assumptes de la dona (ONU-Dona).
L’agència tindrà una autoritat similar a la d’UNICEF i començarà a funcionar al gener. Agruparà quatre organismes: el Fons de Desenvolupament per a la Dona (Unifem), la Divisió per a l’Avanç de les Dones (DAW), l’Oficina d’Assessorament per a Qüestions de Gènere i l’Institut d’Investigació i Capacitació per a l’Avanç de la Dona (Instraw).
Bachelet, que tindrà el rang de subsecretària general de l’ONU, va ser elegida entre 26 candidates. Els Estats Units van fer valer la seva influència perquè fos nomenada. Hi van tenir pes les bones relacions que havia entaulat amb Barack Obama, però també la força simbòlica que emana de la seva biografia política i familiar i les seves polítiques per millorar els drets de les dones en un país tan conservador i masclista com Xile, on l’avortament és prohibit i no es va legalitzar el divorci fins al 2004.
Com a presidenta, Bachelet, separada i mare de tres fills, va intentar trencar amb les velles polítiques. Contra tot i tothom, va decretar la distribució gratuïta de la pastilla anticonceptiva a les noies de més de 14 anys. Va triplicar les places de guarderia, va impulsar la lactància materna als centres de treball i va multiplicar les campanyes contra la violència masclista. Al capdavant d’un Govern paritari, no va aconseguir, no obstant, que el Congrés votés el seu projecte de llei sobre la paritat en política i tampoc un reglament destinat a reduir les diferències salarials entre home i dona.
«Jo reunia tots els pecats capitals junts: socialista, separada, no religiosa», va dir alguna vegada sobre si mateixa, no sense certa ironia, quan va sortir a disputar la presidència del país. Va néixer el 29 de setembre del 1951. La dictadura d’Augusto Pinochet la va trobar estudiant Medicina. Tenia 22 anys i formava part de les Joventuts Socialistes.
A partir de l’11 de setembre del 1973, la vida la va portar per camins tràgics. El seu pare, el general Alberto Bachelet, va ser assassinat pels seus mateixos camarades d’armes. Bachelet i la seva mare van ser portades a Villa Grimaldi, un camp de concentració de la policia secreta (DINA). «Em van començar a interrogar. Em van torturar. Em costa recordar-ho, és com si m’haguessin bloquejat els mals records. Però el que em va passar a mi no va ser res al costat del que van patir altres», va dir.
Van marxar a l’exili. Van ser a Austràlia i a Alemanya de l’Est. Allà Bachelet va obtenir el títol de cirurgiana el 1982 i després es va especialitzar en pediatria i salut pública.
A mitjans dels anys 80 formava part del sector dur del socialisme que buscava fer fora el dictador amb una activa política de masses. Les lliçons del plebiscit que l’any 1988 va marcar el començament de la fi de Pinochet la van iniciar en el camí de la moderació. No figurava en els seus plans l’ascens polític. Els esdeveniments es van precipitar des de l’instant en què el president socialista Ricardo Lagos la va nomenar ministra de Salut i després de Defensa.
L’abril del 2004, Bachelet va assistir a un concert de Joan Manuel Serrat al Centre Cultural Mapocho. Aquella nit, Serrat va cantar Princesa: Tú no has de ver consumida / como la vida pasó de largo / maltratada y mal querida / sin ver cumplida ni una promesa. I a Bachelet per primera vegada la van aclamar «presidenta».
Dos anys més tard va passar el que era impensable per a la tradició masclista xilena: una dona va ser elegida per governar el país. Bachelet va acabar el seu mandat amb una aprovació del 84%, però no va poder traslladar aquella enorme popularitat al candidat de la seva coalició, Eduardo Frei. Li va tocar, per tant, traspassar el comandament al magnat de la dreta, Sebastián Piñera.
Dues setmanes abans d’abandonar el càrrec li va tocar afrontar un violent terratrèmol al sud. «Malgrat haver observat personalment saquejos i robatoris a Constitución i comptar amb informació sobre les situacions de desordre social a les regions afectades, l’expresidenta va postergar de manera inexplicable la decisió de decretar l’estat d’excepció», diu una recent avaluació oficialista d’aquells episodis en què van morir centenars de persones.
Michelle Bachelet no s’ha escapat de les responsabilitats. Ara li toca afrontar-les com a directora de l’ONU-Dona.
