Me’n recordo com si fos ahir, de quan el franquisme va fer vint-i-cinc anys i ens van inundar de propaganda amb un eslògan que sortia a tot arreu: «¡25 años de paz!», deien. Recordo que un setmanari humorístic fa popularitzar la rèplica: «25 años de paz-ciencia». I també recordo debats en què il·lustres intel·lectuals explicaven com és de buida la paraula pau quan va acompanyada de repressió, i com són de diferents aquesta pau ortopèdica i la justícia.
Ara sento un clam semblant que ens ve de les dones afganeses. Perquè Barack Obama està -per sort- canviant l’agressiva política dels Estats Units al Pròxim Orient. I una de les fites de la seva política exterior és reforçar el feble govern de Hamid Karzai amb més soldats però també -ai las!- pactant amb els talibans.
Des que, el 2004, els talibans van ser foragitats del poder, les dones afganeses han començat a respirar i han assolit l’escolarització de les nenes o la burca voluntària; també hi ha algunes dones al Parlament -un Parlament que amb prou feines si aconsegueix legislar res, entre les tribus i els Estats Units-. I ara han posat el crit al cel quan han vist que els americans han vist una escletxa de solució amb el pacte. Si tornen els talibans, què serà de les dones? Sembla clar que el propòsit és evitar un estat continu de violència -sense oblidar el narcotràfic, que, diguem-ho clar, permet menjar a molts afganesos-, però les dones es temen que el preu sigui la seva llibertat. Els talibans les volen esclaves. I Occident prefereix dones esclaves que no cotxes bomba. Al cap i a la fi, ¿no han nascut les dones per patir? Pati natae, deia Sèneca. Hem d’escoltar les nostres germanes de l’Afganistan. I evitar la seva immolació silenciosa.
Publicat a Avui , el 17 de març de 2009
