Quan Espanya va començar a veure immersa en aquesta gran recessió , diversos articles en premsa van destacar com un element extremadament positiu que la bretxa de gènere en les taxes d’atur s’havia reduït i que , per tant , estaven disminuint les desigualtats de gènere .
És cert que l’elevada segregació per gènere del mercat laboral espanyol va propiciar en una primera fase de la crisi una massiva destrucció de llocs de treball ocupats per homes en afectar principalment a sectors molt masculinitzats , com la construcció o l’automoció , fins a gairebé igualar la taxa d’atur masculina amb la femenina .
No obstant això, en una segona etapa, que va des de mitjan 2009 a mitjan 2011 , la propagació de la crisi a tota l’economia i el creixement més moderat de l’atur es va caracteritzar per increments similars a les taxes d’atur per a homes i dones . I en una tercera fase , a partir del tercer trimestre del 2011 , quan comencen a notar els efectes de les polítiques d’austeritat i l’augment de la desocupació torna a accelerar-se, la desocupació femenina creix a taxes superiors en alguns trimestres . De fet , la bretxa de gènere en la taxa d’atur ha tornat a incrementar-se des del seu mínim de 0,14 en el 2n trimestre de 2012 al 1,48 en l’últim trimestre de 2013 , situant-se la taxa d’atur masculina al 25 , 58% i la femenina en el 27,06% .
De manera que , després de cinc anys de recessió , ni podem dir que les desigualtats de gènere hagin disminuït ni , per descomptat , i el que és més rellevant , que les dones hagin millorat la seva situació . Les crisis econòmiques , incloent l’actual , afecten de manera molt diferent a dones i homes perquè continuem ocupant una posició diferent , desigual i desequilibrada en el mercat laboral , en l’accés als recursos econòmics , en el repartiment de temps i treballs i en el accés als espais de poder i presa de decisions . Quan s’efectua una anàlisi de gènere dels impactes de les crisis i de les polítiques econòmiques sobre el mercat laboral i els treballs de dones i homes , s’evidencien importants diferències , entre les que destaquen les tres següents .
Primer, les dones solen sortir més tard de la crisi per la major tolerància social a l’atur de les dones , perquè les escasses polítiques econòmiques d’estímul » cegues al gènere » solen centrar-se en sectors masculinitzats i les polítiques d’austeritat afecten més negativament sectors feminitzats com els serveis socials , d’educació o sanitat . En el 2n trimestre de 2013 , en el qual l’ atur ha baixat per primera vegada a Espanya des que va començar la crisi , el nombre d’aturats ha disminuït en 161.900 per als homes i en només 63.300 en les dones . Un dels impactes més negatius en l’ocupació de les dones ha estat causat per l’enorme descens en l’ocupació pública – el 12% des de 2011 , superant fins i tot la caiguda de l’ocupació en el sector privat des de principis de 2012 – , ja que tres de cada quatre llocs públics destruïts eren ocupats per dones .
Segon , l’ocupabilitat de les dones després d’una crisi sol reduir a l’incrementar les necessitats de béns i serveis que les famílies no poden adquirir al mercat pel deteriorament de les seves rendes o perquè no són proveïts per l’Estat a causa de les retallades pressupostàries . Aquesta intensificació del treball de cures no remunerat recau sobre les dones a causa l’encara desigual repartiment de les càrregues familiars entre homes i dones , disminuint les seves possibilitats de sortir de la situació d’atur i no engrossir les llistes d’aturats de llarga durada. El nombre d’assalariats homes ha augmentat en 89.600 en el segon trimestre del 2013 mentre que el de les dones només ho ha fet en 22.200 , igual que ha succeït en altres països que havien sortit prèviament de la recessió , i en els quals s’està recuperant més ràpidament l’ocupació masculí que el femení .
Tercer, les dones solen sortir de les crisis amb contractes més precaris i inestables . Encara que les reformes i retallades que s’estan realitzant en el marc d’aquesta recessió signifiquen un canvi radical en el model social i al mercat laboral , amb més precarietat tant per a dones com a homes , la sobrerepresentació femenina en contractes de molt curta durada ia temps parcial mal remunerats i , en general , en ocupacions amb baixos salaris i condicions precàries , les situen en una posició inicial de més desavantatge . Per exemple , si bé els contractes a temps parcial estan augmentant amb la crisi molt ràpidament per als homes , el 72 per cent dels ocupats a temps parcial continuen sent dones . De manera que en aquest nou model de flexibilitat inseguretat per a tots , les dones poden quedar atrapades en aquestes creixents categories de treballadors submergits i ocupats pobres o en risc de pobresa .
Aquestes tres pautes no només mostren que dones i homes estan patint de manera molt diferent els efectes d’aquesta recessió , sinó que ens recorden que l’avanç cap a la igualtat de gènere no és un fenomen imparable exempt de possibles regressions . Si volem evitar un retrocés enorme en la desigualtat de gènere i en les condicions de vida i treball de les dones , és fonamental tenir en compte que les crisis econòmiques i , sobretot , les polítiques que es posen en marxa per combatre tenen efectes desiguals sobre dones i homes . La incorporació de les dones espanyoles al mercat laboral experimentada des de fa dècades es pot veure seriosament paralitzada , retrocedir o realitzar sota unes condicions laborals i vitals insostenibles , ja que és molt fàcil que en un cicle contractiu tan llarg es reformulin les regles de joc i normes socials de gènere cap a una nova divisió del treball encara més segregada i desigual que ens remunti a èpoques que crèiem ja superades en el camí cap a la igualtat .
Font: ElDiario.es
