Francisca Iranzo té 41 anys i és co-titular d’una explotació d’oví a Pitarque (Terol). És mare de quatre fills (d’1, 10, 17 i 19 anys). També té cura d’un nét. La seva estructura vital és femenina i està assentada principalment en la seva mare, ella i els seus fills.
És una de les set milions de dones que viuen al camp i que s’han convertit en un grup fantasma, treballadores que no consten com a tals, empleades que no cotitzen i ciutadanes que no disposen dels mateixos serveis que les de les ciutats.
«Conciliar la vida laboral i familiar ens costa més que a la ciutat. Normalment, cuidem els nostres fills i als nostres avis», explica. Malgrat la seva llarga experiència com a ramadera, ha de fer un curs de 100 hores per a ser empresària. Se li han unit quatre dones més. Mentrestant, els marits tenen cura dels nens. «No és habitual», reconeix.
Justifica la seva actitud en que des de jove ha anat «fugint de ser una mantinguda» i admet que moltes dones «carreguen amb tot per costum». La solidaritat entre elles és clau. «En un poble hi ha més mans que en una ciutat», assegura, encara que de seguida reconeix que la seva població ha passat de 120 a 80 persones. «La gent jove no té feina i se’n va. Nosaltres ens resistim a morir».
Com Francisca, moltes dones que viuen al camp han de tenir cura dels seus majors i dels seus fills. En el temps que els queda, assumeixen la gestió domèstica i treballen al camp. No tenen vacances i, el que és pitjor, reconeixement. Són set milions de dones, la majoria invisibles.
Resideixen en els àmbits rurals, on a la duresa de la vida quotidiana per la manca de serveis es suma l’ambient masclista en què es desenvolupen. Afirmen que ja és hora de canviar perquè són la clau per a la supervivència d’un sector econòmic, social i mediambiental imprescindible.
Diversos estudis han donat l’alerta. La continuïtat de determinats ecosistemes i de formes de producció i vida en l’entorn rural depèn del manteniment d’una estructura social mínima. I el fonament bàsic d’aquesta és la dona.
«Es va perquè busca el seu alliberament i, si ella se’n va, l’home va darrere. Ja comença a ser tard», adverteix Manuel Ariza, director de la Societat Estatal d’Infraestructures Agràries (Seiasa) i expert en desenvolupament rural. De 2005 a 2010, el padró ha registrat 43.814 dones menys sol en els pobles de menys de 5.000 habitants, segons l’INE. El 2010 figuraven com cotitzants en el règim de l’agricultura, la pesca i la silvicultura 486.000 dones.
A aquesta alarma se suma Teresa López, presidenta de la Federació d’Associacions de Dones Rurals (FADEMUR). «La dona ja està mostrant la seva disconformitat. S’ha acabat la imatge de gent gran, submises i resignades. No és un problema només d’igualtat, és de gestió del territori. Som set milions i ja és hora de canviar. És molt urgent».
Aquestes advertències tenen suport científic. L’economista i investigadora de la Universitat Pablo de Olavide Lina Gálvez, a partir d’un estudi de l’Institut d’Estudis Socials Avançats (IESA) i del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) sobre 2.387 dones entre 16 i 59 anys, va elaborar un treball sobre benestar i desenvolupament rural que reflecteix la invisibilitat, les limitacions laborals i les dificultats per emprendre.
La situació que revela aquest estudi està molt allunyada dels mínims acceptables en altres entorns. De fet, el 63,2% creu que no hi ha futur i que acabarà anant-se, tot i que a gairebé totes les agradaria poder seguir vivint al seu poble. L’hi impedeix la manca de centres de salut, d’escoles infantils, de residències d’avis i de transport públic.
La situació a casa no és molt millor. Els ingressos mensuals en el 16,9% de les llars no superen els 900 euros. En el 20%, no superen els 2.100 euros. Aquelles famílies amb més de 3.000 euros al mes no arriben ni al 3%.
Només un 12,5% de les dones és treballadora fixa i un 7% empresària. La resta té feina, però no ocupació. La majoria es dedica a la casa o al que surt, o roman en l’atur. Aquesta circumstància no impedeix que la seva jornada habitual sigui de tasques constants per les quals no reben remuneració i per les que ni tan sols cotitzen. Es considera ajuda familiar. El seu món laboral és de precarietat i d’economia submergida. Les poques que treballen fora de casa ho deixen (16,2%) quan es casen o quan tenen el primer fill (31,3%).
A casa treballen només elles en el 65% dels casos. I totes consideren que ho fan molt. Són les que s’encarreguen de fills, familiars, àpats, plats, de rentar, de planxar. Només obtenen una mica d’ajuda dels seus companys per a les compres. La situació és semblant a l’entorn urbà. «La coresponsabilitat és una utopia, però en el món rural es donen agreujants per la mentalitat masclista i la manca d’infraestructures de suport o de serveis de substitució«, adverteix Teresa López.
Aquest escenari és, sens dubte, una invitació a l’abandonament de l’entorn rural. Però, fins a aquesta circumstància va en contra de la dona. La majoria (un 65,7%), destaca Lina Gálvez, «està bastant o molt satisfeta amb la qualitat de vida del seu poble». «Si tinguessin opcions, es quedarien», afirma.
«El problema és la manca d’oportunitats laborals, que tenen moltíssimes càrregues familiars i que no tenen serveis, entre ells un transport públic barat. Si a aquesta situació s’arriba amb formació, la solució que els queda és anar-se’n. Per contra, si hi ha oportunitats, les dones les aprofiten «.
En aquest sentit, la dona es va beneficiar de la marxa de l’home a la construcció durant la dècada del boom immobiliari. Ella va ocupar l’espai laboral en el camp. Però la tornada dels treballadors per la crisi les ha tornat a desplaçar. Aquesta situació ha creat una població fantasma, treballadores que no figuren que ho són, empleades que no cotitzen i ciutadanes sense els serveis que tindrien en un altre entorn. «Mai s’ha prestat l’atenció necessària a les dones. En aquestes condicions, o ets una heroïna o et vas», diu la presidenta de FADEMUR.
Ara s’estan programant algunes accions, encara que Ariza adverteix que «els pegats no són suficients». Entre les iniciatives que s’han adoptat recentment destaca la co-titularitat de les explotacions agràries, on la dona ha treballat fins ara sense ser beneficiària dels drets de la propietat, sense tenir accés a bonificacions o ajudes i havent de demanar permís a la parella fins i tot per gestions ramaderes o agràries comuns. Això en el cas que la vida en parella vagi bé. Si es produeix una separació, la dona queda en mans dels jutges perquè reconeguin els seus drets d’una vida lliurada al camp.
«La dona no pot ser subjecte d’obligacions, però no de drets. Aquesta situació genera por al futur», afirma Ariza. Aquest expert en desenvolupament rural identifica diverses qüestions que afecten la dona en el camp. Moltes d’elles tenen un nivell de formació molt superior al dels homes, però no tenen oportunitats de desenvolupar aquesta capacitat en l’entorn en què viuen, per el que troben sortides fora.
Un altre aspecte és la manca de qualitat de vida. Es refereix no només als deficients serveis de què disposen, sinó al record que tenen en la memòria de com van viure les seves mares, als pobles petits convertits en asils. «No volen aquesta fotografia». A aquesta circumstància cal sumar que la vida laboral no és atractiva.
És dura, difícil, sense permisos ni vacances. A més, cal tenir en compte la major capacitat de la dona per assumir riscos en alguns moments, abans d’assentar-se amb una parella estable o de tenir fills. En aquests moments, sol llançar-se a «provar». I a vegades surt bé, deixa l’entorn i arrossega l’home.
Les solucions, adverteix Ariza, en cap cas poden ser parcials perquè el problema està arrelat en la cultura espanyola. La co-titularitat, per exemple, és una bona mesura, però són necessàries moltes més iniciatives per a assentar a la dona en el medi rural.
La primera i més bàsica és, segons el responsable de Seiasa, crear una infraestructura productiva complementària en el medi rural que garanteixi una estructura social i econòmica sòlida. Caldria que, per exemple, les ajudes a l’agroindústria estiguin vinculades a la localització de les mateixes en les zones que ho necessiten. Ha funcionat a Irlanda o a Finlàndia, adverteix Ariza. A la Comissió Europea es va estudiar aquesta possibilitat, a la qual es va sumar Itàlia, però no es va desenvolupar.
Una altra mesura consistiria a crear una veritable xarxa d’associacions de dones en aquest entorn, al marge de les organitzacions agràries tradicionals. «Necessiten trencar amb els vicis heretats de la Secció Femenina i fer un salt qualitatiu per prendre la iniciativa per a formar l’explotació».
Francisca Iranzo i María Jesús Gómez són heroïnes, tal com les descriu la presidenta de la Federació d’Associacions de Dones Rurals (FADEMUR), Teresa López. S’enfronten a diari a totes les condicions que fan impossible la vida al camp i, no obstant, totes dues sobreviuen, segueixen apostant per aquest model de vida i fins i tot rescaten pràctiques ancestrals, com la transhumància.
María Jesús Gómez té dos petits de dos i cinc anys. Conviu en Mengamuñoz (Àvila) amb 57 veïns, dels que a l’hivern només queden uns 30. Segueixen perquè tenen una bona comunicació amb la capital i perquè el seu marit, madrileny, es va comprometre amb l’explotació ramadera que ha heretat.
Admet que en una capital hauria tingut més oportunitats, però li agrada la vida de poble. Ella és afortunada i disposa, almenys, de transport escolar i menjador per al seu fill a 10 quilòmetres de casa seva. Això li permet sobreviure i seguir endavant.
Ha treballat en un escorxador, amb gent gran, de cambrera. «En el que sigui. Cal tenir un treball alternatiu perquè la vida és molt difícil». Recuperar la transhumància per a les seves 60 vaques perquè el transport per carretera els resultava molt car, així que ara recorren dues vegades l’any durant tres dies la distància que els separa de Toledo.
Troba a faltar no disposar d’Internet i fins i tot s’indigna quan ho anuncien com a servei universal. Està compromesa amb la professió i forma part de l’executiva de la Unió de Petits Agricultors. Entén el camp com una forma de vida, però als seus fills els inculca que estudiïn perquè puguin escollir. No sap si podran seguir els seus passos perquè tem que el poble desaparegui.
Les dades de les enquestes
Les dades que es mostren a continuació s’extreuen d’una recerca del IESA-CSIC a partir d’entrevistes a 2.387 dones, de 16 a 59 anys, de 264 poblacions incloses en els programes europeus Leader i Proder.
– El 28,4% de les dones de l’àmbit rural que desenvolupa alguna activitat laboral no cotitza a la Seguretat Social. Això puja al 40,2% en les que es dediquen al treball domèstic i al 23,1% en les treballadores temporals.
– Les dones rurals reben una mitjana de 801 euros mensuals.
– El grau de satisfacció de la dona rural amb les seves ocupacions és d’un 3,76 sobre 5, però el 47,3% voldria canviar de feina.
– El 69,6% de les dones rurals mai ha sortit del seu poble per treballar.
– Un 16,2% de les que es casen abandonen el mercat de treball (la xifra baixa al 5% en el cas d’empresàries).
– Amb el primer fill deixa l’ocupació el 31,3% (un 14,6% si són empresàries).
– El 89,8%, sigui la que sigui la seva ocupació, respon que treballa molt en les tasques domèstiques.
– En almenys el 65% dels casos, el treball domèstic ho fan únicament les dones de la llar. Llevat de les compres.
– Dos de cada cinc dones tenen cura de fills o dependents sense coresponsabilitat o ajuda.
– Un 27% de les dones no sap quants diners entra a casa seva.
– El 66% està casada, mentre el 30% està soltera i només un 2,5%, divorciada.
