Enguany vivim aquest Dia Internacional del Treball en uns moments difícils, on s’estan restringint més els nostres drets amb l’excusa d’una crisi que no hem creat, però estem pagant. Aquest 1 de maig és un dia festiu però dolent, perquè les polítiques dels Governs estan fent-nos pagar la crisi a través dels plans d’ajustos, la reforma laboral, la reforma de les pensions i de la reforma de la negociació col·lectiva.
Les dones, ja en situació de desigualtat al començament de la crisi, continuem sent les més afectades per unes mesures que van en contra de les polítiques d’igualtat, úniques eines per a combatre la històrica discriminació laboral que patim.
Se’ns diu que l’atur ha afectat més als sectors masculinitzats com l’automòbil o la construcció, però s’està produint un desplaçament a altres sectors feminitzats, el que comporta que actualment la xifra de dones aturades siga major que la dels homes.
Segons les dades de l’Encuesta de Población Activa, INE, el percentatge de dones aturades ha augmentat un 7,1% al costat del de 2% d’augment de l’atur masculí. Per sectors, en l’industria i la construcció ha baixat el nombre de persones aturades, tanmateix en el sector serveis, on hi ha bona part d’ocupació femenina, ha pujat l’atur.
Quant a la taxa d’ocupació femenina, continua estant per baix de la masculina. La incorporació de les dones al mercat laboral està marcada des del principi per la desigualtat, tant en l’accés com en les trajectòries professionals. Així, malgrat el millor nivell d’estudis i preparació, es troben amb treball en precari, salaris més baixos que els dels homes i segregació laboral.
En l’Estat espanyol la diferència salarial entre dones i homes és d’un 25%, superior a la de la resta d’Europa, on el salari de les dones és un 17,8% menor que el dels homes. A més, malgrat la progressiva incorporació de les dones al mercat de treball, no s’ha avançat res en el repartiment del treball domèstic i de la cura de les persones, que segueixen essent responsabilitat quasi en exclusiva de les dones. La majoria de les dones treballen en contractes temporals i amb jornada reduïda, tot intentant conciliar el món laboral remunerat, el treball domèstic i la cura.
Tots són factors que repercuteixen en la menor taxa d’ocupació, en el treball precari, els salaris més baixos i en les futures pensions. Pensions mínimes que situen a tantes dones pensionistes en el llindar de la pobresa. L’acord de pensions no ha fet sinó agreujar més les desigualtats de gènere en l’àmbit del treball assalariat, domèstic i reproductiu.
L’augment del còmput de jubilació també és pitjor per a les dones, ja que tenen majors períodes d’inactivitat, pels anys dedicats a la cura de les criatures i de les persones dependents. Aquesta descompensació no pot arreglar-se només amb els nou mesos més de cotització per cura de xiquets o xiquetes que l’acord estableix, una quantitat ridícula que, a més, accentua la divisió sexual del treball, al aplicar-se només a les mares i no als pares. Per últim, l’ampliació de l’edat de jubilació als 67 anys afecta especialment la salut de les dones, a causa de les dobles i triples jornades realitzades al llarg de la seua vida laboral.
Però, lluny d’escoltar les demandes d’inversió en serveis públics, de repartiment del treball assalariat i del domèstic per igualar el temps que dediquen dones i homes a la cura de les persones i la criança, es continuen prenent mesures que agreugen cada vegada més les desigualtats.
Al País Valencià, les dades de l’atur superen àmpliament la mitjana de l’estat. Els sous són més baixos i la destrucció d’ocupació i d’empreses mitjanes i menudes és també superior. El teixit industrial es va afeblint mes rere mes, sense que es pose en marxa cap política per capgirar aquesta tendència.
La Generalitat, que és l’administració competent, només està responent a la crisi amb més retalls en Educació, Sanitat, Serveis socials (sectors majoritàriament feminitzats) i la resta de serveis públics. Però a més, s’anuncien més retallades i expedients de regulació d’ocupació (ERO) en empreses públiques – com FGV, Vaersa o RTVV – i, fins i tot, administracions territorials – com alguns ajuntaments.
Enfront d’aquesta situació, Intersindical Valenciana considera necessària la mobilització de les treballadores i treballadors per frenar aquestes polítiques, hem de prendre consciència que només des de la unitat i l’organització és possible resistir. Fent una crida des del feminisme i des del sindicalisme, on la veu de les dones tinga el protagonisme que li pertoca.
Escrit per Macu Gimeno, coordinadora de l’Àrea de la Dona del sindicat Intersindical Valenciana, per a La Independent
