A la dona li queda molt camí per recórrer en el món laboral. Ho certifica, per exemple, el seu escàs pes en els consells d’administració.
L’any 2007, tot just significaven el 6% del total dels consellers de les companyies de l’Ibex 35. En l’actualitat, encara hi ha empreses del principal indicador borsari espanyol sense conselleres, com Gas Natural, ACS, Bankinter, Cintra, Gamesa, Iberia, Sacyr, Telecinco o Bankinter. La que en té més és Fomento de Construcciones y Contratas (FCC), en què a més de la principal accionista, Esther Koplowitz, hi ha les seves tres filles i una altra consellera.
El desequilibri amb els homes també es dóna en l’alta direcció. Excepcions com Amparo Moraleda (Iberdrola), Ana Patricia Botín (Banesto) o Rosa María García (Microsoft) confirmen la regla.
Però, ¿tot això només és una qüestió d’igualtat? Segons Carme García Ribas, professora de comunicació estratègica de l’Escola Superior de Comerç Internacional (Esci)-Universitat Pompeu Fabra (UPF), el problema és la síndrome de Mari Pili, l’enemic a batre per les dones professionals.
Els culpables no són els homes, sinó un tret atàvic de la civilització mediterrània amb divisió de rols: les dones, per a l’esfera privada i el món emocional, i els homes per a l’esfera pública. Per cultura, les dones temen el rebuig i tendeixen a tenir un sentiment més gran de culpabilitat que els homes, als quals essencialment els preocupa el fracàs. Els segons reaccionen amb agressivitat i les primeres, adaptant-se a estereotips i un marc social i laboral amb pautes masculines, assegura la professora. Segons la seva opinió, el seu sentit de culpa si senten que abandonen rols com els de mare o esposa limita al final les seves expectatives professionals.
Segons un estudi de la Cambra de Comerç de Barcelona, l’abandonament del mercat laboral per dones amb estudis universitaris suposa un desaprofitament de talent per uns 977 milions anuals a Catalunya, fet que suposa el 0,5% de tota l’economia. «I no és que se l’apropiïn els homes, és que simplement s’evapora», destaca.
Carme García Ribas, que dirigeix un màster en lideratge femení, un dels pocs existents, i que està ultimant un congrés internacional sobre la matèria, entén que «es tracta de trencar amb normes culturals, no genètiques ni de naixement».
Des que va començar a impartir aquests cursos –l’actual és el quart– unes 60 dones han passat per les seves aules i han aconseguit desfer-se d’aquella Mari Pili interior que frenava la seva autonomia personal i professional.
I és que no és un problema d’igualtat, ja que aquesta s’implementa des de la perspectiva masculina. «Fa més per tot això una ministra de Defensa que crear un Ministeri d’Igualtat«, assegura García Ribas.
Dedicar-se a un curs de lideratge femení o una cosa similar és com un alliberament. «Aprens a agafar les regnes de la teva pròpia vida», destaca Gemma Sánchez-Fores, una de les que han fet el postgrau i que avui treballa al departament de Carme García Ribas.
Eva Hernández, llicenciada en Biologia i responsable d’Endesa Educa, ho veu d’una manera semblant: «M’ha obert els ulls davant la vida professional. No és que els tingués tancats, però no veia com només canviant les actituds d’autosabotatge que tenim les dones pots canviar l’entorn en què et mous, i és que l’actitud ho és tot».
Aquests problemes són els que es discutiran en el congrés internacional Life 09, que tindrà lloc al setembre a Barcelona.
