El cinema espanyol mostrarà vigor en el festival de Sant Sebastià, on s’exhibiran un total de 15 pel•lícules made in Spain. Només una, no obstant, està dirigida per una dona: la muntadora gallega Sandra Sánchez, que aterrarà a la capital guipuscoana amb el documental Tralas luces, el seu debut en el llargmetratge.
«Em va cridar molt l’atenció llegir la llista i comprovar que no hi havia més dones», va dir Sánchez. A l’hora de trobar un motiu que expliqui l’absència femenina en el certamen més important d’Espanya, la gallega dubta. «És difícil. De causes n’hi pot haver moltes. Val més no caure en les generalitzacions», afegeix.
Alguns del motius pels quals les dones no hi son presents, segons algunes de les representants del sector. En primer lloc, els prejudicis amb què compten una gran majoria de productors. L’única directora present a Sant Sebastià assegura que molts projectes de cineastes es queden als calaixos dels productors, que, per més que cada vegada menys, continuen tenint prejudicis contra les pel•lícules dirigides i protagonitzades per dones. «L’etiqueta cine per a dones pot tenir la millor intenció, però resulta contraproduent. Per què un film que narra l’amistat entre dos homes sembla que interessa a tothom i, en canvi, un altre que expliqui l’amistat entre dues dones només interessarà a les dones?», es pregunta Sánchez.
Immersa en el rodatge de la seva nova pel•lícula, Els nens salvatges, Patricia Ferreira no té clar si existeixen o no les anomenades mirades femenines en el cinema. El que sí que sap és que «les directores veuen coses que els directors no veuen». Són detalls. Però importants. I utilitza com a exemple el guió d’Els nens salvatges.
«En la pel•lícula, el personatge que dirigeix el col•legi és una dona mentre que el professor és un home. Suposo que si el film estigués dirigit per un director i no pas per mi, els papers serien al revés», explica la cineasta (Para que no me olvides, El alquimista impaciente).
Si resulta difícil trobar les causes de l’absència femenina en els festivals de Sant Sebastià i Màlaga, encara és més difícil trobar-hi una solució. Aquesta, en tot cas, comença per plantejar-se una pregunta: Per què no hi ha dones? Això és, precisament, el que ha hagut de sentir moltes vegades Carmelo Romero, director del festival de cine espanyol de Màlaga, que en l’última edició -al contrari del que va passar el 2010- no va incloure ni una directora. Ni en la secció oficial ni a Zonazine (films més arriscats). «Jo, encantat de programar pel•lícules de dones, però és que no n’hi ha. Aquest any no hi ha hagut cineastes que hagin presentat els seus projectes al festival», va respondre Romero al recollir l’irònic premi Esquenohay, atorgat per l’Associació de Dones Cineastes i de Mitjans Audiovisuals, CIMA.
En aquesta mateixa cerimònia, el guardó positiu de CIMA, Haberlas haylas, se’l va emportar l’actriu Marta Belaustegui (14 de abril. La República), màxima responsable del Festival Mujeres en Dirección de Conca. «No n’hi ha prou de dir que no hi ha directores. Ens hem de preguntar els motius i fer una crida. I en aquest aspecte tots en som responsables, inclosos els directors de festivals», subratlla. En la mateixa línia, Ferreira deixa clar que l’escassa presència de cineastes a Sant Sebastià i Màlaga ens ha de fer reflexionar. «En altres professions es comença a veure una certa igualtat en els càrrecs directius. En el cine no passa», adverteix.
Belaustegui afegeix que hi ha moltes dones talentoses darrere de la càmera. Sobretot, en el món del curtmetratge i els documentals. En el llarg de ficció, afegeix, tenen menys visibilitat. I això, segons la seva opinió, és degut a un problema polític. «La llei d’igualtat és molt avançada, però s’ha d’aplicar al 100%. Si les empreses demanen ajudes públiques per a les seves pel•lícules haurien d’apostar per dones directores», remata.
