El proper dia 1 de febrer centenars de feministes de tots els racons de l’Estat espanyol i d’altres llocs d’Europa es donaran cita a Madrid per protestar contra la reforma de la Llei de l’ avortament proposada per Alberto Ruiz Gallardón que pretén eliminar les llibertats adquirides amb la actual llei de terminis que permet la interrupció lliure de l’embaràs (sense necessitat de donar cap explicació) fins a la setmana 14 de gestió i fins a les 22 setmanes en cas que es detectin malformacions en el fetus o que hi hagi risc per a la salut de la mare.
La supressió d’aquesta Llei, molt més idònia i d’acord amb la legislació d’altres països europeus com França o els Països Baixos, suposaria un retrocés majúscul respecte als drets sexuals i reproductius conquerits pel moviment feminista en les últimes 3 o 4 dècades.
Sabem que aproximadament la meitat dels avortaments que es realitzen al món es fan en condicions insegures i d’insalubritat i que més de 65.000 dones moren a l’any a causa de complicacions en aquest tipus d’intervencions.
Sabem, tal com afirma l’OMS, que les lleis restrictives no es tradueixen en una disminució de les taxes d’avortaments i que l’educació i la informació en matèria de salut sexual i la facilitació de l’accés als anticonceptius si redueixen els embarassos no desitjats. Sabem que abans de la legalització de l’avortament, a Espanya, els índexs de morbiditat i mortalitat materna eren exponencialment més alts que en l’actualitat. Sabem, que dels 80 milions d’embarassos no planejats que hi ha al planeta (2 de cada 5), el 58% acaben sent interromputs …
Ho sabem (també ho sap el senyor ministre de Justícia) i no obstant això se segueixen esgrimint arguments hipòcrites que defensen la vida d’un zigot mentre es precaritza la de les dones, especialment la d’aquelles amb menys recursos econòmics . Pretenen limitar els nostres drets, tornar-nos a la domesticitat i a la dedicació exclusiva a les cures, a la maternitat obligatòria, a la repressió, a la clandestinitat.
Ens tracten com a màquines de procrear, com incubadores que han de ser controlades, com a ciutadanes de segona que necessiten ser tutelades (gairebé sempre per homes) perquè són incapaços de pensar per si mateixes i prendre decisions racionals. I d’acord amb aquesta creença tan patriarcal (i tan arrelada, per desgràcia) se’ns priva de la nostra autonomia i se’ns despulla del dret a decidir, mentre suportem tot tipus ingerències morals, religioses, econòmiques i polítiques en els nostres cossos.
Així les coses, com a professionals responsables de la comunicació ens toca la justa encara que complexa tasca de transformar els mitjans, utilitzant com a eina d’anàlisi per visibilitzar i impulsar canvis socials respecte als drets sexuals i reproductius de les dones . Com col labora, per exemple , la imatge cinematogràfica en la reivindicació i representació del dret al propi cos i l’avortament? Quin imaginari col•lectiu es construeix al voltant de l’avortament?
Potser en aquestes jornades prèvies al viatge del Tren de la llibertat , alguns films ens serveixin per reflexionar sobre el paper que juga el cinema – i l’audiovisual en general- en la conquesta d’aquests drets .
I és que el cinema com a eina de transformació i socialització també pot ser promotor i refermador de drets com el de la interrupció voluntària de l’embaràs. Encara que les circumstàncies que envolten l’exercici d’aquest dret estan fortament carregades de contingut ideològic , les pel•lícules que han abordat aquest tema ens permeten apropar-nos al context, a les emocions, a les raons i a les característiques sociodemogràfiques de les dones que decideixen practicar un avortament .
Així podem apuntar-nos a El secret de Vera Drake (2004) de Mike Leigh, Les normes de la Casa de la Sidra (1999) de Lasse Hallström, Avortar a Londres (1977) de Gil Carretero, 4 mesos, 3 setmanes i 2 dies (2007) de Cristian Mungiu, Un assumpte de dones (1988) de Claude Chabrol, Si les parets parlessin (1996) de Nancy Savoca, A Private Matter (1992) de Joan Micklin Silver o Leona’s Sister Gerri (1995) de Jane Gillooly són interessants exponents d’un cinema que parla de clandestinitat , de turisme abortiu, de transgressió, de salut materna i mortalitat, de polítiques poblacionistes , de supervivència, de rols de gènere, de doble moral, del poder i control que s’exerceix sobre els cossos de les dones, «de la por de l’home a la dona sense por» de què parla Eduardo Galeano, d’opcions de vida, de maniqueismes i moralines hipòcrites, de les contradiccions del discurs dominant, de la responsabilitat sobre les tasques de cures, d’identitats, d’opressions de classe i opressions de gènere, de resistències, de dones reals com Gerri Santoro que van morir per sotmetre a un avortament insegur i de dones, com Marie Latour, que van posar en joc la seva llibertat i la seva vida per preservar la d’altres.
Històries de dones per a una qüestió que afecta només als nostres cossos, però sobre la qual massa sovint decideixen homes amb corbata i amb sotana . I és que ja ho diu Marie Latour en Un assumpte de dones en referir-se aquells que l’estan jutjant: «A més tots són homes. Què poden entendre d’això els homes?».
Aquest assumpte ho arreglem entre totes. Que no ens imposin pel·lícules de terror.
«La dona decideix, la societat respecta, l’Estat garanteix, les Esglésies no intervenen».
Article publicat a Eldiario.es
