El passat 22 de maig es van celebrar eleccions municipals a Catalunya i el dia 11 de juny es van constituir la majoria dels 947 ajuntaments catalans. I malgrat els avenços legislatius en matèria d’igualtat que obliguen a complir criteris de paritat en l’elaboració de les llistes electorals, només el 13,7% dels alcaldes i alcaldesses del nostre país són dones (1) .
És evident que l’accés de les dones al poder i als llocs de presa de decisions s’ha incrementat al llarg dels darrers anys gràcies als diferents mecanismes i estratègies que s’han adoptat. Però les dades mostren que encara hi ha resistències i obstacles a la participació política plena de les dones.
L’absència de dones en els llocs de representació política i de presa de decisions implica un dèficit democràtic que no ens podem permetre. Perquè si en el procés de presa de decisions no està present la veu de les dones, en la mateixa mesura que la dels homes, hi ha el risc d’ignorar els plantejaments, els interessos i punts de vista de més de la meitat de la societat.
Davant d’aquesta realitat, és encara absolutament necessari que els poders públics segueixin intervenint amb mesures d’acció positiva per equilibrar aquesta i altres desigualtats i incrementar la presència de les dones en els càrrecs de responsabilitat política. Les dones representen la meitat de la població i, per tant, han d’ocupar el mateix nombre d’alcaldies i regidories que l’altra meitat, els homes. I les seves experiències i interessos diferents als dels homes també han de ser representats.
Les quotes de gènere, que recordem són mesures temporals i transitòries, segueixen sent necessàries avui dia perquè encara hi ha barreres, que no tenen res a veure amb la tant esgrimida incapacitat o poca preparació de les dones, que impedeixen l’accés de les dones als llocs de màxima responsabilitat política.
Perquè no és el mateix ser un polític que en tot el dia no ha de preocupar-se per fer la compra, preparar el menjar i la roba dels seus fills i/o filles o per la neteja de la casa, que una política que, a més de complir amb les seves responsabilitats públiques, s’hagi d’ocupar de les responsabilitats familiars i domèstiques. La doble jornada, i l’absència de corresponsabilitat a la llar, té un impacte directe en les possibilitats de participació política de les dones.
Perquè hi ha altres quotes que s’estableixen a l’hora de fer les llistes electorals, com la quota de renovació, la quota d’edat o la quota de territorialitat, o altres que ningú qüestiona.
Perquè no és veritat que si les dones no estan presents és perquè estan menys capacitades o preparades que els homes. La majoria de titulats i titulades universitàries que surten de les nostres facultats són dones i , en termes generals, l’expedient acadèmic de les dones és més brillant i superen en major grau les proves d’accés a l’ocupació pública. Per tant, el mèrit i la capacitat sí existeixen entre la població femenina, fins i tot en major quantitat.
Perquè abans de qüestionar per sistema la capacitat i la preparació de les dones anomenades ‘quota’, s’hauria de revisar si la resta de persones, homes, són avaluades de la mateixa manera. Si la veritable preocupació dels i les que són contraris/es a les quotes és que arribin al poder les persones més preparades, aquesta valoració s’haurà d’aplicar també en el cas dels homes. Algú s’ha preguntat quants alcaldes homes hi ha que no tinguin els mèrits i la capacitat necessàries per exercir els seu càrrec? Les quotes no van en detriment de l’excel·lència, sinó tot al contrari perquè a les dones se’ls exigeix molt més.
