A mesura que passen els dies resulta més obvi que el moviment social articulat en suport a Can Vies expressa, alhora que un profund malestar d’una part de la ciutadania, un desig intens de construir un món nou, aquest que sembla tan difícil a la Europa de la troica. No m’estic referint, és clar, als actes de violència, sempre condemnables, sinó als centenars de persones que, pacíficament , ens diuen coses tan boniques com «Construïm alternatives» o «No podreu desallotjar als nostres somnis» o bé «Can Vies és i serà un espai de llibertat».
Aquests missatges escrits en pancartes, fàcilment traslladables a l’extensió que twitter permet, han estat difosos àmpliament i recaptat molta simpatia o potser millor hauria de dir, empatia, precisament perquè moltes altres persones no lligades a Can Vies ni habitants del barri de Sants han vist reflectits en ells els seus anhels d’una nova manera d’entendre la ciutat i la convivència.
Perquè d’això es tracta, sens dubte, del model social que estem construint en el present i amb vista al futur. Ara que tant es parla a Catalunya del futur i es dibuixen nous escenaris territorials, es troba a faltar la mateixa intensitat en el disseny del model social i de convivència. Can Vies posa l’accent precisament en aquest aspecte i ens interpel•la directament. Els seus missatges ens parlen d’autogestió, llibertat, comunitat, cultura, cooperació … tot un manifest cívic -polític just després de les eleccions europees del passat diumenge 25 de maig.
Tot d’una, salta als meus ulls una pancarta que encapçala una de les manifestacions que s’han desenvolupat aquests dies. Resa així: «Si sola no pots, juntes ho podem tot». M’impacta aquesta declaració, així, en femení, perquè mostra precisament l’empoderament col·lectiu que tantes vegades hem proclamat des del feminisme.
Repaso llavors altres pancartes i veig que estan escrites en femení «Estem indignades» o «estem disposades a posar-ho difícil «, no només perquè siguin dones les que els donen veu sinó per la voluntat expressa del col•lectiu de visualitzar el que sol ser invisible: el sexe femení (no cal oblidar que el setmanari Directa, un dels mitjans que des del principi ha estat intensament implicat en la cobertura dels fets de Sants, escriu sempre en femení, com posicionament ideològic i, que jo sàpiga, és l’únic que proclama així el seu feminisme).
Aquesta opció pel feminisme de la joventut a l’entorn de Can Vies m’obliga a pensar , en contraposició , en la campanya que triomfa aquests dies al món occidental «Ban Bossy» . La cantant Beyoncé, la directora operativa de Facebook Sheryl Sandberg i l’antiga secretària d’estat nord-americana Condolezza Rice, entre d’altres, han impulsat una campanya que pretén donar poder a les noies denunciant que a elles se les acusa de «mandonas» mentre que a ells els considera «enèrgics, actius, resolutius, líders». «I’m not Bossy, I’m the boss» (No sóc manaire, sóc la cap) és l’eslògan que dóna vida a la campanya mediàtica. Una campanya que em sembla correcta i encertada , ja que és cert que en les dones es desincentiva l’orientació al lideratge mentre s’aplaudeix en els homes.
No obstant això, tornem al model que amaguen les proclames. En el fons, la campanya de les feministes nord-americanes respon a un tipus de lideratge clàssic , tradicional, aquell en què algú «mana» i altres obeeixen, sigui un home o una dona. Aposta, en conseqüència, perquè les dones siguin iguals que els homes en la direcció de les organitzacions però no qüestiona el model jeràrquic que defineix la majoria de les nostres estructures. En canvi «Si sola no pots, juntes ho podem tot » està apel·lant a l’empoderament col·lectiu de les dones, a la força de les persones quan s’uneixen en lloc de dividir-se, a la cooperació, a la tolerància, la convivència . Aquest és avui el nostre repte: saber a quin model servim.
Article publicat a CatalunyaPLural/eldiario.es
