Les investigadores feministes hem diagnosticat fa temps les dificultats que per a les dones suposa aconseguir el poder en qualsevol dels seus àmbits, polític, econòmic, mediàtic, acadèmic o cultural. El concepte de «sostre de vidre» va aparèixer precisament per definir de forma metafòrica aquesta realitat intangible segons la qual hi ha un obstacle invisible que impedeix la promoció de les dones en les seves carreres professionals. I és invisible perquè, aparentment, tot es desenvolupa de forma igualitària. L’evidència del sostre de vidre són l’escàs 12% de dones directives en les grans empreses, el 14% de catedràtiques, el 12% d’alcaldesses, el 29% d’emprenedores i així podríem seguir en un llarg etcètera.
El resistent sostre de vidre està format per factors interns i externs a les pròpies dones, i d’entre ells podríem destacar els estereotips, els prejudicis i la pròpia estructura social. Els estereotips són creences que la societat comparteix respecte a com són i com s’han de comportar els éssers humans d’acord amb la seva adscripció al sexe femení o masculí. Encara predomina la creença que les dones són emocionals, sensibles i submises, mentre que als homes se’ls considera enèrgics, valents i agressius. Aquests estereotips són letals per al desenvolupament lliure de les capacitats de cada persona, sigui en la seva vida personal, professional o en l’exercici del lideratge. Com a cotilles, impliquen un mandat d’actuació que penalitza qui no s’ajusta a ell, a semblança del llit de Procust a l’entrada de la mítica Atenes. Les dones són doblement perjudicades en ser les característiques adscrites a elles menys valorades en el món públic i empresarial.
Per la seva banda, els prejudicis, com la seva pròpia paraula indica, es basen en valoracions prèvies a qualsevol anàlisi científica o objectivable, respecte a com són o han de ser les persones. En el cas de les dones, el prejudici àmpliament estès és que no estan preparades per governar ni per exercir el poder, i, quan ho fan, són especialment perjudicials per als que estan al seu entorn. Potser per això només el 8 % de les dones al nostre país diuen preferir una dona com a cap (Otto Walter, 2010).
Si als prejudicis i estereotips sumem una estructura organitzativa que obliga les dones a dobles i fins i tot triples jornades, amb horaris que impedeixen la conciliació dels diversos àmbits de la vida, trobem el dibuix d’un sostre de vidre fermament construït i difícilment trencadís.
Per tot això, els moviments de dones han saludat amb entusiasme les notícies que han anat arribant conforme algunes directives estan assolint llocs de poder en empreses que havien fracassat prèviament en mans masculines. El paradigma va ser Islàndia, on la mala gestió i la crisi de la bombolla financera va conduir a la fallida als tres principals bancs del país. Alhora que una socialdemòcrata accedia a la presidència del govern, dues d’aquestes entitats financeres van passar a ser dirigides per dones. Semblava que per fi es reconeixia el talent femení a la direcció.
No obstant això , estudis posteriors adverteixen contra el risc que es contracti directives en èpoques de crisi o davant mals resultats empresarials. Podria ser que s’estigués destinant a les dones a llocs perillosos i complicats, que ningú més vol o que altres homes del seu mateix nivell han rebutjat. Pel que sembla està estenent la tendència a reservar per a les dones els pitjors llocs o aquells que tenen més risc de fracassar. És el fenomen anomenat » glass cliff » o penya-segat de vidre ( Ryan i Hasslam , 2005 ) contra el qual cal estar alerta, en ser tan invisible com el sostre de vidre i construït en realitat pels mateixos estereotips i prejudicis. Llocs de direcció, sí, però també els de perspectives reeixides i favorables.
