Vet aquí que la Comissió Europea s’està plantejant l’obligació de introduir obligatòriament la paritat (filla natural i directa de les famoses i tant criticades quotes…) en els Consells d’Administració de les Grans empreses europees.
La Comissaria Reading, acompanyada del Comissari Almunia diu que està comprovat que les indicacions i bones paraules que s’han donat fins ara per assegurar la presencia de les Dones als Consells de les empreses, no han servit. I és per això que, per tal d’assegurar l’ igualtat de oportunitats, fa aquest plantejament. Ha arribat l’hora d’introduir mesures mes impositives. Amb la perspectiva que ens ofereixen els anys passats, la gran utilitat practica de la introducció de quotes resulta mes evident, que mai, malgrat que la discriminació positiva no gaudeix i sobretot, no ha gaudit de gaire prestigi entre els homes i entre moltes dones que semblaven sentir-se assenyalades com a necessitades d’ajut especials. Ben comprensible. Però els bons resultats en forma de normes paritàries han depassat les recances inicials que la introducció de quotes, arribades de la ma de les dones socialistes, de la Internacional Socialista de Dones, havien despertat .
La paritat – en teoria que no en la pràctica – ha estat mes fàcil d’admetre perquè es recolza en un raonament mes senzill i universal, mes comprensible: si som la meitat de la població, si som la meitat de la ciutadania tenim dret i es bo per a tothom que compartim feines, responsabilitats i poders, la vida. La lògica interna d’aquest impecable raonament que es fonamenta en els principis d’igualtat de oportunitats que cap ésser humà decent pot negar, ha tingut la virtut d’actuar directament – en els patits d’esquerra que l’han aplicat i aproximadament bé- i en els partits conservador que no han pogut deixar de fer-ho, malgrat que han estat tot el temps negant que les seves decisions tinguessin res a veure amb la línia assenyalada pels socialistes…
Vet aquí, doncs, que com a resultat de la feina feta en l’àmbit polític de l’esquerra, de l’evolució de les pròpies dones i dels moviments que encarnen els seus anhels de igualtat, en l’actualitat com en anteriors. tenim dones en el Govern de l’Estat en moltes Autonomies i en importants alcaldies. Ara ja hi són i se les veu.
Però, i aquí venen les preguntes fan quelcom de diferent i nou? Què aporten al discurs i a la practica política que diferenciï, enriqueixi la vida pública i vagi tenint en compte les necessitats i la veu de la meitat de la població, la femenina? A més de que la imatge dels consells de ministres hagi canviat ja en els últims anys – i això es ja ben important, (donada la capacitat de tals imatges per naturalitzar la presència de dones en llocs de rellevància de manera que deixis de ser una excepció). Res no diferencia les actuals dones en l’àmbit del poders dels seus companys de gabinet.
És que la Sra. De Cospedal, que està deixant sense recursos les Cases d’acollida per a dones maltractades, es pot dir que fa quelcom de diferent , és que es comporta solidàriament amb les dones? Les grans retallades que afecten els Serveis Socials – que són majoritàriament dirigits a les dones, sempre les mes necessitades entre els necessitats, s’han vist compensats per certa sensibilitat diferent de la ma de les dones del actual executiu? Podríem anar anomenant molts exemples de la total identificació que les dones de dretes han fet amb un mode de societat despietat, jerarquitzat i excloent – en el sentit etimològic de la paraula- al que serveixen amb devoció i entrega ben femenines.
Anant encara una mica mes enllà: podem preguntar-nos si la Sra De Cospedal, la de Saenz de Santa Maria, la sra. Mato, no són fruit d’una època en que es va treballar i molt per assegurar la igualtat de oportunitats? També de les seves? Quins vents, quins discursos quines lleis han facilitat el seu excés als llocs de poder on son ara? No són, en certa forma, beneficiaries d’un model de societat i d’unes decisions polítiques que han afavorit explicita- amb mesures correctores de desigualtat per raó de gènere, i implícitament, amb polítiques de serveis públics i de benestar per a tota la ciutadania? No s’han fet lleis contra la discriminació, gràcies a l’acció col.lectiva i mitjançant dones clarament feministes i socialistes? Recolçant-se en normatives de partit, Mª Teresa Fdez de la Vega, Micaela Navarro i tantes altres, no han obert camí a la presència de dones en llocs de rellevància? No han proposat i dut a terme lleis i mesures per afavorir formes noves de solidaritat amb les dones dels països en vies de desenvolupament? Què fan elles en aquesta direcció?
En certa forma la Sra Cospedal és filla d’una societat que ha canviat perquè, entre molts altres factors, ha donat relleu a la igualtat no solament Home/ Dona, sinó a la igualtat com un valor social i sobretot un objectiu polític. Potser les generacions futures, aquestes que viuen i creixen condicionades per les dures decisions neolliberals que s’estan prenent tindran les mateixes oportunitats d’estar en llocs de rellevància política i social? Si s’acaben les mesures protectores destinades a igualar en general i en particular les dones, qui accedirà a les decisions col.lectives? La resposta es clara,ho faran només les filles de les minories privilegiades. I la veu de la majoria de dones quedarà silenciada. El model de dona tornarà a ser el de una ciutadana de segona.
Ara se’ns ha fet evident quelcom que s’ha dit tantes vegades anteriorment. Que les dones estiguem presents en llocs de comandament i de representació és no solament un dret i una condició sine qua non, sinó també una necessitat de la pròpia societat que ha d’introduir altres valors en la seva dinàmica ciutadana i política: valors que han estat patrimoni de lo femení de lo privat i que ara han de passar a formar part d’un nou sistema de valors en el mon públic. El socialisme ha parlat força de feminitzar la política no tant sols assegurant la presencia de dones, sinó introduint altres valors i altres formes de fer…I si les dones que estant en llocs de responsabilitat no aporten una mirada diferent, uns valors diferents als dominants, qui introduirà aquests canvi de perspectiva que pugi fer una mica mes humana la política i alhora tenir cura de la meitat mes desvalguda i precària de la societat?
Les dones en la política haurien de tenir consciència clara de dues coses: de les discriminacions que el fet de ser dona comporta per a la majoria d’elles i la de voler introduir altres valor en les dinàmiques polítiques… I això no ho solen fer els conservadors que posen l’accent i la mirada en el mèrit personal i tenen una innegable tendència a oblidar els condicionaments socials i econòmics que tant condicionen el destí de les vides personals. El feminisme i el socialisme son dues formes estretament lligades de lluitar per la igualtat, de col·laborar a una major igualtat i llibertat de la ciutadania.
No n’hi ha prou amb ser dona. Ni amb estar en llocs de comandament. La mirada i l’acció política femenina ha d’estar impregnada de la recerca de igualtat de drets i oportunitats per a tota la societat, mentre actua per a que les dones, les ciutadanes amb mes problemes per a ser escoltades i valorades, que aportin tot el saber acumulat per les dones al llarg dels anys de història i que ha quedat reclòs entre quatre parets. Tant sols feminitzant la política es podrà començar a humanitzar. I no sembla que les dones conservadores que tant s’han beneficiat del treball de les dones feministes socialistes i del pensament d’esquerra, vagin per aquest camí.
És una doble llàstima: per totes nosaltres. Per les nostres filles i netes. I sobre tot pel conjunt de la vida social que continuarà amb models de relació i desenvolupament estrictament patriarcals: amb tot el que això comporta de competència, tendència a la violència i manca de pietat i solidaritat.
Les dones socialistes hem de reivindicar el treball fet per a totes les dones. I hem de continuar treballant perquè les dones que accedeixen a llocs de responsabilitat aportin nous valors de igualtat i solidaritat que vagin impregnant la vida política
Mª Dolors Renau. Barcelona, 8 de març 2012.
