El dissabte 5 de març, durant el partit contra el Saragossa, a la llotja del Barça només hi havia dones. Va ser el resultat de la iniciativa de dues joves directives del club.
Ja en la segona dècada del segle XXI, la imatge resultava grotesca: semblava un harem occidental. O, pitjor encara, podia representar la imatge equivocada que molta gent es fa de les feministes, això és, unes dones que volen treure els homes del poder per instal•lar-s’hi elles. I res més lluny d’això.
Just després de celebrar una vegada més —encara cal!—el dia de les dones, haurem de recordar que el feminisme no pretén subordinar els homes sinó que aspira a que els dos sexes estiguin en peu d’igualtat i tinguin els mateixos drets . Per això hauria estat pertinent una imatge que s’adigués amb la lluita feminista: una llotja plena de dones rellevants al costat d’homes rellevants. Una llotja on els dos sexes sumessin i no restessin.
I amb tot, aquesta tribuna plena d’homes i de dones un dia a l’any, tampoc no és allò que necessitem. El que ens cal és que cada dia de l’any les dones tinguin pes en l’esport: que hi hagi més directives al Barça o a qualsevol altre club, que les retransmissions esportives no estiguin centrades preferentment en l’esport masculí, que les dones puguin arbitrar partits. .. I que les parelles (elles) dels directius (ells) puguin entrar a la llotja a cada competició que se celebra al camp.
Desgraciadament i malgrat els avenços legals i els notables canvis socials, les dones al nostre país no han aconseguit ocupar en igualtat amb els barons cap dels camps del poder: ni l’econòmic, ni el financer, ni el religiós, ni el mediàtic, ni el judicial, ni el cultural…, ni tan sols el polític, que és el terreny en el que s’ha arribat més lluny.
Els avenços han estat tan escadussers que el més petit canvi negatiu representa un retrocés patent. Veiem-ne algunes dades. Fa una dècada a la Universitat espanyola hi havia 5 rectores i 68 rectors i un 12% de catedràtiques; actualment hi ha 10 rectores i un 13% de catedràtiques. Fa una dècada, només un de cada tres alts càrrecs públics era dona; i en aquests moments la proporció es manté. Fa una dècada, només el 8% dels directius del Cercle d’Empresaris eren dones; i ara també. Fa una dècada, Espanya presentava un índex de 2,4 dones assassinades a les mans de les seves parelles per cada milió de dones; deu anys després és de 5’1.
És evident que queda molta feina per fer i només assolirem els objectius unint-nos totes les dones: grans i joves, nascudes aquí i vingudes de fora, les del feminisme de la diferència i les del feminisme de la igualtat… I és que, mentre el patriarcat ens separa, el feminisme ens uneix.
Cal recordar que ser feminista és saber identificar les experiències d’humiliació i submissió que patim o que percebem al nostre voltant, i lluitar contra aquestes desigualtats. Ser feminista és esforçar-se per crear noves formes de vida respectuoses amb els drets democràtics que tenim.
Tothom, tingui la formació que tingui, pot ser feminista perquè totes les persones tenim coneixements i capacitats per transformar les nostres vides.
Animo en aquest vuit de març a totes les dones perquè, superant les diferències que teòricament ens separen, recollim el testimoni de les nostres antecessores i continuem, plegades i sense defallir, la lluita pels nostres drets .
