Ens diu el Sr. Gallardon que la seva llei prohibitiva de l’avortament serà molt útil per a la economia, ja que que naixeran mes infants i això és una cosa bona per a un país. Ningú pot discutir aquesta última, genèrica afirmació…Suposo que l’excel·lentíssim Gallardon ha tingut en compte aquells càlculs que es varen esbombar, fa un temps, sobre els dèficits futurs de la Seguretat social bo i dient, que d’aquí a uns 50 anys, si seguíem amb tants pocs naixements com els actuals, no hi haurà en aquest futur llunyà suficients treballadors i cotitzants a la seguretat social per a poder seguir finançant els seus serveis.
Val la pena obrir uns quants interrogants sobre aquest afirmació que sembla destinada a fer-nos encara una mica mes temorosos sobre la capacitat de les finances publiques per fer-se càrrec i administrar els fruits col·lectius del treball. La primera. Com, en un mon tant canviant, es pot saber què passarà d’aquí a 50 anys? I suposant que fos encertat el càlcul, què te a veure tot plegat amb la política? Res a veure amb el rebuig als nou vinguts- que resulten ser els que mes infants han tingut? … amb les dificultats que els hi hem posat, amb l’atur, els desnonaments, la inestabilitat laboral, la reducció constant dels salaris per a tots, res a veure amb la precarietat, l’explotació i el sobre esforç exigit a les dones? Es pot deixar de banda tot això? Perquè hi ha una altre qüestió tant o més important i que, sembla, que el Sr. Gallardon i els autors d’aquest estudi- potser immersos en un tipus de pensament màgic- no han tingut en consideració.
El problema és que, un cop nascuts, el infants han d’alimentar-se, estar calentets, tenir cura d’ells amb entrega, han d’anar a escola, disposar de serveis sanitaris adequats quan es posen malalts, que és prou sovint… I tenint en compte totes aquestes realitats, perquè no s’estimula el naixement de criatures tenint present totes i cadascuna de les circumstàncies que determinaran les seves vides i la de les seves famílies? Què tinguin present tot el que passa un cop nascuts? És que, per art de màgia, un cop nascuts, els nens creixen com plantes del bosc nodrint-se de l’aire? Qui vol o pot tenir criatures ara, amb l’atur galopant, amb treballs precaris, amb retallades als serveis , amb lleis de dependència que s’esmicolen? Potser tant sols aquest 1% de la població que ho té tot, pot permetre’s el luxe de tenir molts fills.
I què passa amb els nens que naixeran, segons diu Gallardon- amb alguna minusvàlua o dificultat? Els atendran els atabalats metges dels ambulatori públics cada cop mes precaris? Els centres especialitzats? Tindran ajusts específics perquè – com hem proposat tota la vida, s’integrin en la mesura del possible en l’escolaritat normal, que ja prou feina te a acollir els nens de famílies que – ens ho han dit molts a l’escola-passen gana… Qui els cuidarà? Se suposa que les mares… Qué passarà amb aquest infants, si a més, com vol el PP, els Ajuntaments tenen menys competències i recursos per ocupar-se dels mes petits, en el cas- hipotètic- de que les mares trobin feina o els pares- que en la seva majoria, encara no han fet la seva pròpia revolució de gènere?
En definitiva, es miri com es miri, aquest senyor no està solament prohibint a les dones ser mestresses del seu propi cos, que és la raó principal de la protesta que la llei ha desvetllat amb força, sinó que te una actitud obcecada, cega i sorda gairebé sàdica sobre el futur de les dones, un futur que les pot comprometre a viure pendent d’uns fills que no rebran ajuts de la societat. No s’ha assabentat, excel·lentíssim, del què està fent el seu Partit, el PP, amb els Serveis a les persones? La seva ànima ben pensant, per què no practica la caritat cristiana de comprendre què els passa de veritat al nostre pròxim, les dones? I perquè no lluita perquè les que triïn seguir endavant amb l’embaràs tinguin totes les possibilitats de criar-los en bones condicions i no en un món que els hi gira la cara? Perquè dimonis, en comptes de ser una carrera d’obstacles, no les mimen? Per justificar allò que no es pot dir – segurament un mandat religiós integrista i atalibanat – aquest senyor, busca raons que no tenen a veure amb la mínima racionalitat política, i sosté una persistent actitud d’ ignorància, dels desastres socials que esta generant el seu propi partits i la feixuga carrega de malestar i sofriments que esta posant sobre les dones.
Article publicat a Catalunya Plural/Eldiario.es
