Segur que han observat en alguna ocasió el curiós canvi d’itinerari que realitzem quan caminem per un carrer o passadís estrets i trobem al mig dues persones conversant. No seguim el nostre camí recte i travessem la conversa, per així dir-ho, sinó que circumdem els que parlen com si aquestes dues persones haguessin creat un espai privat que ha de ser respectat.
Aquest canvi de direcció per no creuar per meitat d’una conversa es produeix perquè, quan dos o més persones dialoguen, construeixen un espai simbòlic que els altres advertim i respectem. Per aquest motiu, si a causa de l’estretor del passadís, per exemple, ens veiem obligats a passar entre elles, demanem disculpes, com «Perdó, passo pel mig», o bé ens ajupim lleugerament per minimitzar la molèstia de la nostra intromissió en aquesta zona personal que els interlocutors han construït, i que ha deixat provisionalment de ser espai públic per fer-se, en certa manera, privat; pertany de manera transitòria als qui conversen.
Les persones construïm espais simbòlics quan conversem perquè, de fet, transportem amb nosaltres espais individuals, espais personals que negociem quan ens comuniquem amb els altres en els diferents escenaris socials. Així, per exemple, ens situem més a prop de les persones que coneixem més bé i que ens agraden més; és a dir, de manera més o menys inconscient, reduïm la mida de la nostra bombolla personal a mesura que ens sentim en confiança i a gust. I, en correspondència, mantenim major distància en centímetres amb els que acabem de conèixer o amb els que coneixem encara poc o amb aquells amb qui ens relacionem de manera formal o jeràrquica (això es, demostrem el nostre respecte a un superior fent-li notar que la seva bombolla personal és gran, mantenint-nos a certa distància).
Cal notar, doncs, que hi ha una correlació entre el tipus de relació i la grandària de l’espai interpersonal: quan la relació és entre iguals (simètrica), s’observa major proximitat espacial. Quan la relació és de poder, augmenta la distància en centímetres. A més poder, més espai personal.
La distància adequada que les persones mantenim per dialogar no és universal: diferents cultures tenen espais relacionals diferents. És més que probable que vostès hagin advertit que els ciutadans nòrdics, anglosaxons i centreeuropeus, en general, tendeixen a mantenir espais interpersonals més amplis; és a dir, conversen a major distància que els parlants mediterranis. Des de la nostra perspectiva, no sorprèn que tendim a qualificar-los de distants. És clar que, en justa correspondència, des de la seva perspectiva, nosaltres, mediterranis, podem arribar a ser aclaparadors.
El diferent espai personal que li assignem a l’altre i que ens autoasignem depèn no només de qüestions relacionals i culturals, sinó també del gènere dels parlants. Diversos estudis demostren un fenomen que, en realitat, és ben visible en gairebé qualsevol interacció quotidiana: dones i homes no tenim bombolles personals de la mateixa dimensió.
Traduït: la cultura imperant ens assigna a les dones un espai més reduït que als homes.
Vegem alguns exemples quotidians d’això.
Observin al seu voltant al metro, per exemple: a quants homes veuen còmodament asseguts, amb les cames fermament ancorades a terra i confortablement separades entre si, ocupant folgadament el seu espai? I a quantes dones veuen en aquesta mateixa postura d’apropiació segura de l’espai? De ben segur, a molt poques, perquè totes hem hagut d’escoltar en repetides ocasions mentre vam ser nenes «Està molt lleig que una noia s’assegui d’aquesta manera». No, no. Les noies (les dones) han de seure recollidetes, les cames ben juntetes; arribat el cas, una cama sobre l’altra (ocupant menys espai encara), posició que potser resulta molt seductora, encara que també una mica inestable. De fet, siguem o no conscients, amb aquestes pràctiques de auto encongiment, les dones portem a terme un ritual de minimització de l’espai que ocupem. També de minimització de l’espai simbòlic, és clar; i això és més greu.
Si vostè és una dona, li formulo una pregunta molt fàcil de respondre: en quantes ocasions ha tingut la desagradable impressió que l’home assegut al seu costat estava ocupant el seu seient i, a més, també una bona part del de vostè? És força probable que moltes vegades. De fet, aquesta és una de les queixes més freqüents que expressen les dones professionals en els seminaris de formació quant sorgeix el tema de la comunicació no verbal: les dones estan fartes d’haver de lidiar en avions i altres espais tancats amb homes que donen per fet que elles són lil•liputenques mentre que ells són … alguna cosa així com Shrek!
No discutirem que, en general, les dones som una mica menys voluminoses que els homes. El que estem posant sobre la taula és que, sigui quina sigui l’alçada i volum de la dona i de l’home que interactuen, en general, a ella se li atribueix un menor espai personal. Molts altres exemples de la vida diària demostren aquest diferent repartiment de l’espai, però la seva descripció haurà de ser en una altra ocasió.
I quina és la conclusió?
Tornem a la correlació que hem vist més amunt: quant més poder, més espai atribuït.
Per tant … què creuen que significa quan altres ens atribueixen, no pas el seu mateix espai, sinó un petit mini espai?
