Ve una directora de cinema per explicar-me que, a l’escola on porta les criatures, ella i dos pares més del món cinematogràfic han fet una pel•lícula amb l’alumnat a partir d’un conte meu de la Fada Menta.
M’explica, però, que la protagonista de Ja estic!, la Bel, ha quedat, per obra i gràcia del guionista, transformada en el Biel, perquè, segons ell, els nens s’hi podran identificar millor. A ella, li sembla una barbaritat, és clar. A mi, també.
Em pregunto si aquest guionista ha reflexionat sobre la quantitat d’històries de ficció i de no ficció en què el protagonista o protagonistes són barons: des de la pel•lícula d’animació Up (on només hi apareix una dona durant trenta segons per, després, morir-se) fins a la sèrie Polseres vermelles (on la noia només surt per imperatius romàntics; si no, ni això).
Ja ho sabem, que el masculí es considera universal i, per tant, se suposa que dones i homes (o nenes i nens), s’hi han de poder identificar. I que, en canvi, el femení només designa un subgrup de la humanitat: el de les dones, amb el qual ells no poden —ni volen— identificar-se.
N’estem tipes, però. Tipes que la majoria de candidats a les alcaldies —per exemple, la de Barcelona— siguin homes. Tipes que els candidats a la Generalitat siguin sempre homes. Tipes que els candidats a les generals siguin homes.
Ara que els partits d’esquerres tenen tantes coses per pensar, valdria la pena que també pensessin en aquesta qüestió.
