Ara que l’escenari polític promou pactes de molt diversa índole per garantir la governabilitat, seria un bon moment perquè també les dones amb consciència feminista arribessin a un acord de punts irrenunciables d’exigir als diferents governs.
Tenim experiències en altres països, com la famosa Xarxa NYTKIS a Finlàndia que va aconseguir, fa uns anys, que dones de tot l’espectre polític i entitats civils, socials i empresarials pactessin una sèrie de punts mínims a reivindicar. El procés és senzill: es consensuen els aspectes que es consideren prioritaris i s’adquireix el compromís, per part de totes les participants, de defensar prioritàriament aquests temes en tots els espais públics en què elles són presents, independentment del posicionament dels seus partits polítics o grups de pertinença. Aquest sistema atorga un poder immens a les seves reivindicacions ja que les dones de tots els governs defensen (hipotèticament) els mateixos punts i es donen força, suport i reconeixement entre si per assolir-los, sigui en els Ajuntaments, Autonomies, Congrés o juntes sindicals o empresarials. Queda clar que el pacte només és vigent per als aspectes consensuats; en tots els altres continua la discrepància i la crítica mútua, si fos necessària.
Al meu entendre, els punts bàsics irrenunciables que les dones hauríem de pactar són:
1. Un pacte d’estat contra la violència de gènere. A cada espai on hi hagi poder de decisió les dones han d’exigir un acord que incorpori estratègies inequívoques contra la violència, que està creixent d’una manera desesperant i causant un dolor insuportable.
2. Un bloc de mesures concretes contra la pobresa femenina (més d’un 60% dels pobres són dones al nostre país) que a més, com sabem, arrossega a la cada vegada més alarmant pobresa infantil, ja que la pobresa dels fills i filles és la de les seves mares.
3. Un paquet d’estratègies laborals i professionals contra la precarietat, bretxa salarial i accés de dones a càrrecs de decisió. El 72% dels contractes a temps parcial pertanyen a dones, amb els baixos salaris que comporten i el menor nivell de prestacions i de perspectives de promoció i carrera laboral. Alhora, la bretxa salarial augmenta en els últims anys (fins a un 24% a Catalunya) i condemna a les dones a la categoria de segon sexe perpetu.
Aquests són alguns dels punts que considero que les dones de totes les ideologies i adscripcions socials hauríem de pactar i defensar en tots els llocs on estiguin presents, més enllà de les prioritats dels nostres grups polítics, sindicals, empresarials o associatius i també d’altres aspectes vitals que ens semblen, així mateix, substantius. El Fòrum Feministes de Catalunya ha començat aquest treball de creació de xarxes, però encara manca molt. Per a nosaltres són reivindicacions que han d’estar a la base del sistema social perquè sense elles serà impossible la societat més justa per la qual treballem.
L’arribada de dones amb consciència feminista a liderar diferents governs municipals i autonòmics crec que pot ajudar (i ho ha de fer) a construir aquesta xarxa d’exigència des de la ciutadania activa que es nega a romandre passiva davant la discriminació i l’oblit.
Sara Berbel Sánchez, doctora en Psicologia Social
