Les tradicions culturals i religioses són moltes vegades utilitzades perquè determinades pràctiques socials siguin acceptades socialment i es mantinguin inamovibles.
D’aquesta manera molts governs donen ales a la violència masclista que es perpetra en els seus respectius països. Ja que la religió mai ha jugat cap paper en l’emancipació del sexe femení, no és sorprenent trobar en aquests països moviments religiosos neopatriarcales a l’avantguarda d’una generalitzada reacció antidones. Moviments fonamentalistes que estan exercint pressió sobre els governs amb l’objectiu de revertir els èxits del gènere femení, fins al punt que en diferents parts del planeta han quedat aniquilats o estan greument amenaçats. Així es veu en els debats internacionals, on hi ha governs que intenten impugnar lleis i defensen pràctiques que atempten contra els drets humans de les dones en nom de l’avui en dia qüestionat relativisme cultural, quan, a més, les tradicions també poden ser creades.
És clar que també hi ha moltes persones que s’enfronten a les situacions d’injustícia social i, desafiant les normes culturals, avantposen els drets humans. És per això que hem de celebrar encara més que el passat 27 de novembre de 2013, dos dies abans del Dia Internacional de les Defensores dels Drets Humans, l’ONU aprovés la primera resolució de la història a favor de la protecció de les defensores. És a dir, a favor de totes aquelles dones que, individualment o col·lectivament, són actives defensores dels drets de les persones, incloent-hi els drets de les dones i les nenes. Una resolució que em sembla d’allò més necessària tenint en compte que l’activisme de les dones defensores dels drets humans és una greu amenaça per al poder fonamentalista i masclista, i per aquest motiu cal vigilar per elles.
En democràcia estem molt lluny (o hauríem d’estar) de la vuitcentista perspectiva que encara avui en dia proclama que la cultura dels països és un conjunt de creences i pràctiques fixes i prescriptives. Per sort estem inserits en una visió democràtica del món que postula que el que pensem que hauríem o no hauríem de conservar varia en el temps.
Aquest enfocament entén la cultura i les tradicions d’un país com un pòsit canviant de discursos, relacions de poder i processos socials, econòmics i polítics. És a dir, defensa que els valors i les tradicions culturals no són béns intocables ni immutables sinó tot el contrari. No obstant això, si bé per a molts Estats això és inqüestionablement així, per a molts altres les tradicions culturals poden ser, segons els convingui, o bé actius immutables o bé susceptibles d’evolució. El cinisme és aclaparador. Així m’ho sembla quan, per exemple, els governants integren i potencien amb molt orgull tecnologies que afecten massivament a la cultura i les pràctiques tradicionals dels seus països, en canvi, no només mantenen inamovible sinó que incentiven la condició d’inferioritat de les dones utilitzant com a excusa les tradicions i pràctiques culturals. Però clar, els panegiristes de la tradició cultural envers les dones solen ser les autoritats i líders polítics, i no les dones els drets ultratgen, no les dones que són colpejades, violades, prostituïdes o assassinades.
És la fluïdesa de la cultura el que ens permet desafiar les normes culturals que comporten atrocitats cap a les persones i articular valors que respectin els drets humans. No obstant això, en massa llocs i per a masses persones els drets humans i la promulgació de lleis per protegir no passen de ser quimeres. La lluita contra la vulneració dels drets humans de les dones i les nenes, en particular el dret a una vida lliure de violència masclista, és potser un dels reptes més difícils, tenint en compte, a més, els gravíssims retrocessos registrats en el món actual. Perquè, efectivament, la violència de gènere és una realitat in crescendo que posa els pèls de punta.
Estem parlant de milions de dones agredides violentament al món (incloc aquí a les menors de 18 anys) em refereixo a xifres que només són la punta de l’iceberg ja que, malauradament, són ingents les agressions que no es denuncien per por de les represàlies. Què passa? Com és que es tolera aquesta vergonyant situació? No cal dir que estem davant d’un genocidi mundial i un llast per al desenvolupament dels països. S’arriba a la conclusió que, per part d’alguns estats, les perverses manifestacions del masclisme reben poca o cap atenció, com si aquestes coses no mereixessin ser abordades, o almenys, tractades amb la serietat que tant urgeix.
Article publicat a Catalunya Plural
