Caminava jo aquests dies enrere amb un mig somriure que m’estava repuntant cap a optimisme, durant aquestes anades i vingudes de pobles, ciutats i xarxes socials explicant la reforma de la Llei de l’avortament. Perquè moltes dones i homes no entenen que es perdin determinats drets que semblen consolidats, tot i que la Llei de Salut Sexual i Reproductiva i de la Interrupció voluntària de l’embaràs (IVE) només tingui 4 anys de vida.
Aquests homes i dones que són de diferents classes socials, d’ edats molt diverses i que voten a partits diferents, han assimilat que no es pot tornar a una llei retrògrada d’una època fosca i llunyana relacionada amb la dictadura. I pensava jo que alguna cosa haurem fet bé, ja que hem aconseguit difondre entre moltes persones adultes, però també entre la joventut, que les dones tenen dret a decidir sobre la seva sexualitat i la seva maternitat independentment de la seva opció política o religiosa.
Però porto una setmana amb unes quantes bufetades de realitat que m’estan deixant més KO que el refredat que arrossego des de fa dies: l’anàlisi sobre la situació de discriminació que viu la dona en el mercat de treball a Catalunya realitzada per la UGT, les xifres de la macroenquesta realitzada a tota la Unió Europea sobre violència contra les dones, de la FRA i les dades de la feminització de la pobresa d’Ajuda en Acció a la presentació de la seva campanya #MujeresInvisibles #Donesinvisibles.
L’única cosa positiva que es pot extreure de tots aquests estudis és que fonamenten amb dades, i per tant de manera objectiva, el que moltes dones feministes venim reivindicant des de fa dècades: el silenci davant la violència de gènere, la discriminació salarial, la penalització de la maternitat, que la pobresa té rostre de dona, … I a més aquests diferents estudis que apunten a zones de diferents extensions, posen al final de manifest que aquestes desigualtats es produeixen a tot el món perquè, en ple segle XXI, no hi ha cap país en què dones i homes gaudeixin dels mateixos drets i oportunitats.
Tota la resta és negatiu, encara que el primer pas per solucionar qualsevol problema és acceptar la realitat. Espero que aquests estudis no acabin formant part de la pila de documents de la taula o d’alguna carpeta perduda l’ordinador de treball de molts mandataris i d’alguna mandatària, i s’inverteixi en solucionar els problemes de la meitat de la població .
I pensar que en aquesta ocasió volia donar-li un aire optimista al meu article … , però no ha pogut ser perquè la realitat és tossuda i no deixa ni un moment de respir en la lluita contra la desigualtat entre dones i homes a nivell local i també global.
Article publicat a Catalunya Plural/Eldiario.es
