Les dones espanyoles pateixen el doble de problemes mentals que els homes. Es tracta d’una dada que poques vegades es té en compte quan es parla de salut i, atès que el proper 10 d’octubre és el Dia Mundial de la Salut Mental, crec que val la pena reflexionar-hi.
La veritat és que en l’última dècada s’ha produït un alarmant augment dels trastorns mentals, sent la patologia que més creix en termes absoluts. Segurament a causa d’això algun mitjà de comunicació ha qualificat la malaltia mental com l’epidèmia invisible del segle XXI. Es calcula que més d’un 15% de la població pateix o patirà un trastorn mental al llarg de la seva vida.
Les èpoques de crisi agreugen aquesta situació ja que, al sofriment que la malaltia comporta, cal afegir l’angoixa de les circumstàncies vitals i socials, dos aspectes que es retroalimenten. I en aquest context, són les dones les que tenen les de perdre. De fet, les dones espanyoles tenen el doble de possibilitats de patir una depressió al llarg de la seva vida que els homes. Els estudis estableixen que elles són més propenses a patir de depressió o ansietat, més relacionats amb la interiorització de les emocions, i els homes tendeixen a patir trastorns antisocials i abusar de substàncies diferents.
No podem abordar aquesta situació basant-nos simplement en els desequilibris hormonals a que el cos femení està sotmès al llarg de la vida sense tenir en compte els «mandats de gènere», és a dir, aquelles actituds i comportaments que les dones realitzen perquè així els ha estat inculcat des que van néixer i és el que s’espera d’elles. La major dificultat per a la realització plena en un món pensat per al triomf social dels homes té, sens dubte, molt a veure amb aquesta epidèmia femenina. Una menor remuneració, majors índexs de pobresa, més vulnerabilitat davant la violència de gènere, el paper de cuidadora a costa de la pròpia salut, la dificultat de conciliació de la vida laboral i personal en uns horaris impossibles … tots ells són factors que contribueixen a una major insatisfacció en la vida i a una més elevada propensió a la depressió i l’ansietat.
El problema es fa encara més urgent quan les dones ja han caigut en la malaltia i tracten de superar-la o sortir-ne. Aquí és quan, amb freqüència, sobrevenen processos d’exclusió social més o menys explícits. Les dades ens revelen que les dones amb algun trastorn mental tenen menors índexs d’activitat laboral que els homes i el seu nivell d’ocupació és un 10% inferior. D’altra banda, totes les dades dels serveis d’ocupació mostren que es contracta més homes que dones amb trastorn mental, que es deriva a menys dones als serveis d’inserció laboral i que el resultat de la inserció és superior en homes (EDAT, 2008).
Les persones amb un trastorn mental no són, en general, considerades com a part de l’esfera pública, i això afecta especialment a les dones. No solen participar en l’elecció dels principis bàsics de la societat, sovint estan excloses de les eleccions polítiques i, en l’àmbit laboral, la percepció social considera que dfícilmente poden promocionar-se en una feina, no poden accedir a determinats càrrecs de decisió, contribueixen a generar tensions o conflictes en el clima laboral, etc. Es tracta d’una sèrie de prejudicis no contrastats que són producte de la por o el desconeixement i que configuren un estigma molt difícil d’eliminar. Acabar amb l’estigma és tan o més imprescindible que esmenar les discriminacions econòmiques objectives ja que no serà possible una igualtat real mentre es mantinguin en l’imaginari col•lectiu unes percepcions tan negatives i allunyades de la realitat.
¿Com aconseguir aquesta igualtat de drets i llibertats per a les dones amb trastorns mentals en una societat acostumada a tractar-les com a ciutadanes de segona categoria? La solució no pot consistir en seguir aplicant les velles teories sinó, com assenyala la filòsofa Martha Nussbaum, reformulant les pròpies estructures teòriques en relació a la justícia social. Una reformulació que doni cabuda a les persones amb trastorn mental, sense oblidar a les dones, des de l’inici de la planificació i el desenvolupament de les estratègies polítiques i socials, en l’exercici de la seva plena ciutadania.
Sara Berbel Sánchez. Doctora en Psicologia Social.
