Rebo, suposo que totes rebem, milers de missatges per les diferents xarxes, en públic o privats. N’hi ha que difonen fakes claríssims, d’altres que s’han de desenmascarar. També hi ha bromes ofensives –d’aquestes les dones en rebem a milions- i d’altres que et fan riure. Alguns missatges inclouen opinions difícilment digeribles i d’altres que difondries a tothom.
Aquests dies no és fàcil per molta gent parlar sense una certa incomoditat, fins i tot crispació. Portem anys parlant d’un possible referèndum, amb posicions diverses, totes legítimes, i ara que el tenim davant se’ns fa visible la manca de diàleg, també les incomoditats de moltes que callaven i, sobretot, les misèries humanes, el que algú és capaç de fer en situacions de tensió.
El 20 de setembre el gobierno del estado va començar a actuar de forma desproporcionada contra la possibilitat que el referèndum es portés a terme el dia 1 d’octubre d’enguany. Ho ha fet amb força desmesurada i ho ha fet trobant al davant clavells i cançons. S’estan trepitjant drets fonamentals i troben resistència pacífica. Hi ha incidents, és clar, hi ha crispació, com no, però sobretot un munt de gent al carrer mostrant solidaritat, mostrant desacord amb l’actuació policial, exhibint desobediència sense més armes que la paraula.
Molta gent s’esperava la reacció de l’estat envers el que passava però la reacció social fa pensar en com moltes pràctiques feministes s’han anat estenent en la societat. Deia Hobbes “Acords, sense l’espasa són només paraules?” com controlar la violència quan cal parlar, quan cal dialogar i acordar per al futur comú?
El moviment feminista ha reflexionat molt i va emprendre el camí de la desobediència. Les dones, els nostres cossos, els nostres drets no poden ser patrimoni d’uns pocs, sempre homes, que des d’un govern o en nom d’una religió ens obliguen amb normes i dogmes a un comportament modèlic estàndard, sense deixar-nos ser lliures per ser.
Clavells contra amenaces, paraules contra repressió. No és la renovació del “Peace and Love” sinó una forma de resistència, una forma de desobediència que aposta pel futur i que em porta al cap les paraules de la lideresa assassinada a Hondures, Berta Cáceres: “Usted tiene la bala… yo la palabra. La bala muere al detonarse, la palabra vive al replicarse”.
La pràctica feminista és profundament participativa i democràtica, una pràctica que s’ha volgut invisibilitzar però que arrela en la societat. En aquests moments no podem permetre que se’ns deixi de costat perquè sense les dones res és possible, sense insubmissió no hi ha canvi possible i així ho han demostrat les nostres lluites pel dret al sufragi, pel dret al divorci, ple dret a l’avortament… compartir espais polítics en la construcció d’un futur comú que volem sense violència ni crispació.Que trepitgin els drets fonamentals ha de trobar resistència i el feminisme és exemple de resistència, la nostra experiència, la nostra força.
Aquests dies caldria recordar, també, el discurs de Clara Campoamor pel dret a vot de les dones: “Tenéis el derecho que os ha dado la ley, la ley que hicisteis vosotros, pero no tenéis el derecho natural fundamental, que se basa en el respeto a todo ser humano”, cal recordar-ho especialment per lluitar la força de les armes, per combatre contra la vulnerabilitat i la por. Repartirem clavells per que es posin als fusells.
