Aquest darrers dies estem assistint a una important resposta ciutadana a les polítiques impulsades pel Govern de Convergència i Unió. L’acció del Govern s’ha caracteritzat per reduir, per una banda, els pressupostos adreçats als serveis públics i, per l’altra, aprovar mesures, com la reducció de l’impost de successions, destinades a privilegiar les rendes més altes.
Un model liberal que atempta contra l’estat del benestar i implica un atac frontal al principi d’igualtat, que es concreta en les retallades socials i en els desmantellament de les polítiques de gènere.
Un atac particularment greu en temps de crisi, quan les mesures adreçades a assolir la cohesió social i la igualtat d’oportunitats són més necessàries que mai.
No podem ignorar els múltiples efectes que la crisi té sobre les persones: pèrdues de feina, d’habitatge, de la pròpia identitat social, caiguda del consum i la qualitat de vida, increment de la vulnerabilitat, atur de llarga durada, qüestionament dels drets socials, entre d’altres.
No podem ignorar que en el moment actual, segons la darrera (1r. trimestre de 2011) Enquesta de Població Activa, a Catalunya, la taxa d’activitat de les dones és 14.46 punts inferior a la dels homes i la taxa d’atur de les dones és superior a la dels homes en els nivells de formació més elevats (22.3% en les dones universitàries i 17,8% en els homes universitaris).
No volem oblidar que les protagonistes de l’atur de llarga durada son les dones i que la contractació a temps parcial d’aquestes és 16.8 punts percentuals superior a la dels homes. Ni oblidem tampoc que la taxa de risc de pobresa en les dones és del 24.6%.
Per aquests i molts més motius, les dones sabem que és imprescindible defensar l’estat del benestar com a corrector de les desigualtats socials, que defensar l’estat del benestar és defensar les polítiques de gènere.
I en aquest sentit el balanç del Govern de Convergència i Unió en matèria d’igualtat no pot ser més negatiu. Ja ho sabíem, però la realitat ha superat els pitjors pronòstics.
No es tracta d’un problema econòmic, com argumenten, sinó d’un problema ideològic. Es tracta d’un model polític, d’un ideari en el qual la consecució de la igualtat dels éssers humans, de dones i homes, és quelcom menor.
I no és legítim apel•lar a la crisi quan es prenen decisions com la supressió de la Direcció General d’Igualtat d’Oportunitats en el Treball, amb pressupost i personal consolidat, referent a l’estat espanyol i imprescindible si volem incrementar l’ocupabilitat i millorar les condicions laborals de dones i homes.
I no és legítim apel•lar a la transversalitat quan en realitat el que es fa és eliminar un programa específic per combatre la violència masclista. Per a la societat catalana, la violència contra les dones és un important problema de seguretat i drets humans, però malauradament sembla que no és així per l’actual Conseller d’Interior de la Generalitat de Catalunya.
Malbaratar recursos no és esmerçar-los per superar les diferents formes de desigualtat, malbaratar recursos és no actuar, és no executar els pressupostos, és tenir al personal esperant indicacions que mai arriben, desaprofitant el talent i els recursos humans d’una Administració, com malauradament està succeint des del passat mes de novembre amb aquest Govern.
Un Govern que està utilitzant la crisi com excusa per imposar el seu model i destruir el treball col•lectiu de generacions de dones i homes, que més enllà de diversitats ideològiques i/o polítiques, hem situat la igualtat com un principi articulador de les polítiques públiques.
Les polítiques de gènere són un patrimoni col•lectiu, de milions de dones i de segles d’aportacions del feminisme com a teoria política. Són un patrimoni col•lectiu i no ens podem permetre perdre’ls.
No podem permetre que el Govern de Convergència i Unió les debiliti, les qüestioni, les elimini, no podem permetre que articuli un model caracteritzat per:
1 Tornar a fer de d’institut Català de les Dones una institució testimonial, sense centralitat política, sense recursos, una estructura anecdòtica dins el marc de les polítiques públiques. Per constatar-ho malauradament només cal analitzar les bases i el pressupost assignat a les subvencions d’enguany adreçades tant a associacions de dones com a ens locals, on trobem importants reduccions tant en els continguts com en els recursos econòmics que s’hi destinen.
2. Eliminar totes les estructures específiques que des dels diferents Departaments de la Generalitat de Catalunya feien possible que la igualtat fos una realitat en les actuacions del Govern. Entre d’altres, han eliminat la Direcció General d’Igualtat d’Oportunitats en el Treball, el Programa contra la Violència Masclista del Departament d’Interior, el Pla Estratègic sobre els usos i la gestió del temps a la vida quotidiana, i aquest darrers dies l’actual Secretària d’Ocupació ha anunciat la supressió de les subvencions adreçades a les empreses per facilitar l’elaboració de Plans d’Igualtat i la contractació d’Agents d’Igualtat.
3. Convertir la igualtat i la llibertat de les dones en quelcom menor. En aquest sentit, Convergència i Unió ha presentat una esmena a la totalitat de la proposta de «Llei per a una Nova Ciutadania i per a la Igualtat Efectiva de Dones i Homes». Aquesta proposta era fruït del diàleg, les aportacions i el consens de la societat catalana (associacions, grups de dones i moviment feminista, partits polítics, institucions, persones expertes…)però per a Convergència i Unió les dones tornem a ser un col•lectiu i aposta per una llei on el gènere sigui una desigualtat més, un eix a contemplar entre la edat, la discapacitat o les creences religioses.
No podem restar impassibles, no podem callar, no es tracta de la defensa d’una llei o un projecte concret. Es tracta d’unir voluntats i teixir aliances per defensar les lluites de les dones de tots el feminismes; es tracta del reconeixement de la nostra genealogia i de les seves aportacions; es tracta que les dones ja no som un col•lectiu ni la perifèria de la política sinó que formem part inalienable de la humanitat i volem un món on la llibertat, la igualtat i la justícia siguin realitat per a nosaltres i per al conjunt de les persones.
I en aquesta defensa totes les veus son necessàries.
