Ja hem conegut els resultats electorals del 27 de setembre de 2015. Els nostres i les nostres parlamentàries democràticament escollits negociaran legítimament aquests dies al voltant de les majories obtingudes i de les equilibris entre forces polítiques al Parlament, mantindran llargues negociacions per parlar sobre qui serà el president (potser algú es planteja que fos una presidenta?) i sobre com sortirà endavant el procés constituent.
Aquest és un prec als nostres i les nostres parlamentàries perquè no oblidin que hi ha una agenda política extremadament urgent damunt la taula i que també urgeix afrontar les desigualtats socials d’una manera rigorosa i àgil. La situació de les dones a Catalunya requereix de mesures peremptòries des del pròxim Govern de la Generalitat. Malauradament, les estadístiques d’IDESCAT –el nostre institut d’estadística català- demostren que la situació de les dones a Catalunya es troba molt lluny d’experimentar un canvi de tendència a millor. Segons les dades publicades a l’Observatori d’Empresa i Ocupació de la Generalitat de Catalunya durant el mes de juliol, la taxa d’atur dels homes es trobava per sota del llindar del 20% (18,2%), però la de les dones encara hi és per sobre (20,1%).
La desigualtat salarial entre dones i homes segueix essent a Catalunya una de les més altes de l’Unió Europea. Les diferències salarials entre dones i homes estan presents en totes les franges d’edat i sectors, i van augmentant paral•lelament amb l’edat de les dones. A partir dels 45 anys, els salaris de les dones experimenten un camí a la baixa en Catalunya. Les situacions de discriminació múltiple per edat i gènere són un realitat que no podem permetre a Catalunya.
La contractació a temps parcial –és a dir, els nostres particulars mini jobs- és molt més significativa en el cas de les dones a Catalunya, doncs aproximadament una de cada quatre dones té un contracte a temps parcial. El més greu és la manca de voluntarietat a l’hora d’escollir aquest tipus de treball, doncs les dones preferirien clarament treballar a temps complet, doncs els salaris i les condicions de treball són de misèria. A això hem de sumar que les indignes condicions salarials del contracte a temps parcial es manifestaran també posteriorment en les pensions de les dones. L’impacte sobre la jubilació de les dones que han treballat a temps parcial és enorme. Les més afortunades tindran, com a molt, una pensió mínima de jubilació, però altres tantes es quedaran pel camí perquè mai cotitzaran suficientment per tenir una pensió contributiva.
En definitiva, aquesta situació ens mostra la necessitat d’un pla d’acció que pugui reduir les desigualtats i superar les situacions de pobresa extrema de la qual, malauradament, les dones i els nens i nenes són les víctimes majoritàries. Si us plau, parlamentaris i parlamentàries, no se’n oblidin vostès de governar per les persones i, en particular, per aquelles que estan en risc d’exclusió social. Sobre Catalunya, hi són –i seguiran essent per molt temps- les persones que pateixen, particularment les nostres dones i els nostres nens i nenes.
Consuelo Chacartegui. Professora de Dret del Treball. UPF
