A la recent presentació de la campanya Treu targeta vermella al maltractador, una allau de periodistes van envoltar la ministra d’Igualtat, Bibiana Aído, per preguntar-li, no per la campanya, que reuneix una trentena de cares conegudes, sinó sobre la seva suposada intenció de crear una assignatura universitària sobre feminisme.
El dia anterior, Aído havia demanat més presència del paper de les dones a totes les disciplines, tal com marca la llei d’igualtat, però mitjans i col·lectius conservadors van malinterpretar una vegada més les seves paraules per sacrificar-la.
Aquesta anècdota dóna fe de l’escrutini constant a què és sotmesa la ministra des que fa dos anys va prendre possessió i es va estrenar amb la defensa del vocable «miembras».
Aído s’ha convertit en l’ase dels cops preferit per la dreta mediàtica per carregar contra el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero sense necessitat de reparar en les formes ni en el fons. La suma d’atacs, burles, desacreditacions i pulles desdenyoses dirigides contra Aído porta el PSOE a afirmar que és la ministra «més insultada» de la història de la democràcia.
És difícil quantificar si altres polítics han estat més o menys criticats que Aído, però el que és clar és que, sola o compartint l’espai amb altres, està situada al centre de la diana dels atacs conservadors per aquests motius: és dona, jove, ha estat la cara visible de la llei de l’avortament i dirigeix un ministeri l’existència i accions del qual molts discuteixen.
Esperanza Aguirre es burla del Ministeri d’Igual Da, la llei de l’avortament és denominada pels conservadors llei Aído i el ninot que reprodueix un fetus de 13 setmanes i que distribueixen els antiavortistes també porta el seu nom: Bebé Aído.
La campanya d’atacs contra la ministra es caracteritza perquè, especialment en els últims casos, mitjans dretans com Abc, La Gaceta i La Razón són els que disparen primer, traient de context les seves paraules o buscant qualsevol pretext per a la mofa. Després determinats tertulians reprodueixen aquestes interpretacions a les emissores i, finalment, el PP s’abona a la funció.
«La mentida forma part permanentment de l’atac», denuncia la portaveu socialista d’Igualtat al Congrés, Carmen Montón, que posa com a exemple que un diari va publicar que Aído havia estat escridassada a l’últim Madrid-Barça quan la ministra ni tan sols va assistir al partit. Per Montón, «els retrets es dirigeixen contra els avanços de les dones, però s’han personalitzat en la ministra perquè no tothom s’atreveix a criticar les polítiques d’igualtat».
«S’han encruelit amb ella perquè és dona i jove, –opina el republicà Joan Tardà–. Els comentaris de més baixa estofa de la dreta tenen connotacions masclistes i la petulància de dir: ‘On va aquesta joveneta a donar-nos lliçons’».
En la mateixa línia, Gaspar Llamazares (IU) entén que els atacs «entren dins de l’estratègia del PP de tensar la vida política d’aquest país, amb l’agreujant que fan servir formes masclistes».
La catedràtica de Sociologia i ex-directora de l’Institut de la Dona Marina Subirats vincula la campanya amb una estratègia orquestrada per l’Església catòlica i altres confessions religioses per frenar l’avanç de les dones al món. Subirats opina que el problema és que «les joves no se senten discriminades i, en conseqüència, no recolzen el ministeri, circumstància que el converteix en el punt feble de la legislatura».
El professor i membre del Col·legi de Politòlegs Rubén Sánchez no associa tant les crítiques a la ministra com al seu ministeri. «Si Trinidad Jiménez hagués sigut el cap visible d’Igualtat, hauria rebut els mateixos atacs», sosté.
El problema, apuntala la presidenta de la Fundació Dones, Marisa Soleto, és que la campanya està fent tant de mal a la ministra com a les mateixes polítiques d’igualtat.
