El 4 de març de 2003 vam poder escoltar a Barcelona la conferència de Lidia Cirillo, El paper del feminisme en un projecte d’esquerra anticapitalista. Lidia Cirillo és una reconeguda pensadora feminista marxista italiana, militant activa de Rifondazione Comunista i dels Forums delle donne d’aquesta organització, impulsora de la Marxa Mundial de Dones a Itàlia, fundadora dels històrics Quaderni Viola i autora, entre d’altres, del llibre Mejor Huérfanas. Aquest darrer llibre, aparegut a Itàlia l’any 1993 i publicat per Anthropos l’any passat, és una resposta al pensament de la diferència sexual -tan important en el feminisme italià i present amb força en els Luoghi di donne de Refundazione Comunista- i una veritable aposta per la recuperació de l’alè emancipatori del feminisme. En aquest article fem un recull de la més que interessant conferència que tingué lloc al Centre Cívic de Sant Agustí i que aplegà prop de cent persones.
Lidia Cirillo va començar la seva conferència assenyalant que tot discurs feminista ha d’ubicar-se en el context històric que li correspon. El nostre és un context de crisi dels moviments conflictivistes, de pèrdua de pes del moviment obrer més combatiu. Alhora és aquest un context de recerca política (no acadèmica) intensa, la prospectiva de la qual és la construcció d’una nova subjectivitat capaç d’impulsar la lluita. En el terreny ideològic, els darrers anys no han vist aparèixer res de nou; la recerca actual és en el nivell de la mateixa societat. Cal estar obertes i oberts no tant a les ideologies com a les contradiccions, conflictes i lluites que apareixen en el món del treball (privatitzacions, precarietat, etc.) o de la salut (destrucció del medi ambient, transgènics, etc.) per posar dos exemples. I en aquest context les dones i el feminisme poden jugar un paper central. El feminisme no és nou, però les dones són el nou pol dinàmic de la diferència sexual.
Cirillo recordava que en els darrers trenta anys hem assistit a canvis culturals i estructurals en els quals les dones han estat les protagonistes. En el terreny cultural, el feminisme ha penetrat en totes les capes de la societat. La presència i la participació de les dones en moltes instàncies ha radicalitzat les institucions, en aportar un sentit comú feminista difús. D’altra banda, els canvis estructurals tenen a veure també amb el lloc que ocupen les dones en el sistema capitalista. La feminització de la força de treball és una realitat estructural, tot i que té manifestacions i conseqüències diferenciades arreu del món. Així, en els països del Sud en vies d’industrialització on cal mà d’obra intensiva, s’utilitza massivament les dones com a treballadores fabrils. També en els països del Nord les dones són les treballadores principals de les economies de serveis. Ara bé, aquesta posició, lluny de ser emancipadora, es manifesta com a opressió, doble presència, treball a temps parcial i precari. El model dominant en les posicions més prestigiades d’aquestes economies continua sent el masculí, amb totes les condicions associades (dedicació completa, llargues jornades, etc.). Així doncs, el proletariat es feminitza progressivament.
Aquest context, més el ressorgir dels moviments socials de protesta i contestació, ens indueix a pensar que, efectivament, el moviment feminista té futur. Aleshores, per què no creix? Per què, si les dones són una part central del nou proletariat, si cada cop són més les dones actives en els moviments socials (p.e, el moviment antiglobalització) el feminisme no creix? Sens dubte aquesta dificultat del moviment feminista per créixer entre les dones joves interpel·la directament les dones de l’esquerra. El feminisme necessita un subjecte i, encara que el feminisme no és sempre d’esquerres, només l’esquerra pot construir aquest subjecte portador de necessitats i agent de lluita. Les dones feministes han de treballar en el si dels moviments en actiu, allí on hi ha dones, per fer créixer una consciència feminista i per introduir en els moviments socials i polítics la crítica i reflexió feminista.
Quina utilitat té el feminisme per a l’esquerra? Per a què serveix? En primer lloc, el feminisme és un instrument de coneixement i comprensió del món. El gènere és un paràmetre de lectura central de les relacions humanes, al mateix nivell que la classe o la ubicació en el sistema geopolític. Per exemple, no podem entendre el funcionament del capitalisme sense prendre en consideració la importància del treball reproductiu i de cura no remunerat que realitzen les dones; o el nou capitalisme globalitzat sense valorar el paper de la mà d’obra femenina.
En segon lloc, el feminisme i la recerca feminista han aportat elements de comprensió de l’ascendència de la dreta sobre una part del proletariat que, en principi, no hi hauria de tenir cap interès. Les contribucions del feminisme en la psicologia expliquen com la dreta més reaccionària recolza el seu discurs en la dominació dels homes sobre les dones, i en la íntima convicció d’aquests de tenir alguna cosa (millor, més valuosa) que les dones no posseeixen. La despossessió de molts homes en el terreny polític i social es compensa amb el reforçament del domini home-dona en les relacions socials. Només si els homes i les dones són iguals (no en identitat, sinó en valor) es pot aturar la dreta.
Finalment, Lidia Cirillo creu que el feminisme té un paper central en la construcció d’un nou subjecte per l’esquerra anticapitalista. El feminisme no divideix el proletariat, ans al contrari, en polititzar les dones, recomposa un proletariat que encara avui sembla monosexuat. Històricament, quan les dones s’han mobilitzat han reforçat alhora el moviment obrer. De fet, fins l’any 1926 a l’URSS hi havia un moviment de dones autònom i fort en el si del partit i a les organitzacions obreres. Això, fins que Stalin les va abolir. Es pot dir que fins Stalin, la història del moviment obrer ha estat també vinculada a la història del moviment feminista. Aquesta relació, però, no s’ha donat sense conflictes.
Avui, aquest feminisme que proposa Lidia Cirillo té com a tasca criticar el capitalisme i la suposada democràcia igualitària. Alhora, ha de criticar les organitzacions d’esquerra, les dinàmiques i lògiques masclistes i misògines que s’hi donen. La batalla encara no guanyada en el si de les organitzacions de l’esquerra revolucionària és la crítica a la vida quotidiana i democràtica dels partits i organitzacions.
Aquesta reflexió va tancar la conferència de l’autora i militant. Les preguntes del públic van donar lloc a una segona part de la sessió en la que el centre del debat fou la relació del feminisme amb la política, el paper del pensament de la diferència sexual (i en general del feminisme de la diferència) en la crisi de creixement del moviment feminista i la construcció d’un moviment feminista del present vinculat a les lluites actuals.
Per què el feminisme està en crisi? Per què el pensament de la diferència sexual ha tingut tant d’èxit? Quin nou feminisme s’ha de construir, inscrit en la realitat material del context històric?
El pensament de la diferència sexual no és la causa de la crisi del moviment feminista; ara bé, no ha contribuït a donar instruments. El feminisme de la diferència ha idealitzat la dificultat de l’acció política de les dones. No pot negar-se que efectivament les dones tenen problemes amb la política: si fan política amb els homes, la seva perspectiva i problemes desapareixen del centre. Els homes releguen les temàtiques de les dones, no tant per maldat com perquè no veuen allò que forma part de la seva experiència (per exemple, l’avortament). Per definir les seves necessitats i trobar les seves propostes, les dones necessiten allunyar-se dels homes. Ara bé, allunyar-se dels homes implica marginalitzar-se, perquè els homes són el centre. Aquesta dificultat porta, cíclicament, les dones a allunyar-se de l’escena política. Tenim nombrosos exemples històrics d’aquesta presència/absència, entrada/sortida recorrent de les dones del centre de l’escena política. Després de les fortes mobilitzacions de finals del segle XIX i principis del XX, el feminisme desapareix i s’oblida la seva existència fins que re-emergeix en els anys seixanta.
El sorgiment del feminisme de la diferència sexual, en la seva diversitat de manifestacions, s’origina en els campus nord-americans durant els anys seixanta, quan les dones marxen dels moviments de caire més polític; abandonen el terreny pròpiament polític per ubicar-se en el terreny cultural. En aquest nou emplaçament passen a denominar polític allò que és acció cultural. D’aquesta manera, no cal mesurar-se en el camp polític, força més dur i complexe. Aquest moviment cristalitza i fossilitza la diferència sexual entre homes i dones, que queda fora de la política. En quedar el feminisme despolititzat, les noves generacions de dones no acaben de veure quin és el sentit de l’acció feminista. Això no vol dir que el feminisme de la diferència sexual no hagi fet contribucions importants. Aquestes són, però, quasi obvietats: que el món ha estat construït pels homes, que històricament els homes han traït les dones que han lluitat amb ells (durant la Revolució Francesa, en els sindicats…..), que calen espais autònoms de dones, etc.
El nou feminisme que ha de construir-se ha de començar per sortir del mite i veure què hem après i aconseguit les dones al llarg d’anys de lluita; és a dir, un feminisme que faci balanç del moviment feminista mateix al llarg de la seva història. El problema amb els homes no es resol unilateralment, decidint crear un món femení paral·lel, sortint dels espais on ocorren les lluites i es juga el futur. El subjecte autònom és necessari, imprescindible, però ha d’adonar-se i assumir que està alhora travessat per totes les lluites i conflictes socials. Un feminisme actiu avui ha de sortir dels cercles intel·lectuals i arribar a la massa de dones.
Per què costa tant? Perquè triga tant a articular-se un feminisme vinculat amb els moviments de lluita en l’actualitat?
La hipòtesi de L. Cirillo és que el feminisme apareix normalment amb un cert retard; les dones triguen quatre o cinc anys a prendre consciència de l’especificitat de la seva lluita en el si dels moviments. Així, la hipòtesi més optimista és que estem a punt de veure resorgir un moviment feminista actiu en les lluites. El feminisme no pot quedar al marge de la política.
Font: Revolta Global
