La indemnització de l’Estat a la família d’una dona andalusa, casada, en atur i amb dos fills que morís en atemptat terrorista rondaria els 650.000 euros. La que es pagaria si aquesta persona morís per violència de gènere fregaria els 57.000. I és que la legislació indemnitza la vida perduda o danyada una mitjana de 10 vegades menys (entre 6 i 16) si la causa és la violència masclista o altres delictes que si es tracta de terrorisme.
L’exemple i la conclusió pertanyen a dos estudis que han comparat tota la reglamentació espanyola que en els últims 30 anys (des del Reial Decret per a víctimes de terrorisme de 1979 o el Reglament de la llei de 2013, fins a la norma d’indemnitzacions per delictes violents de 1997 o la Llei contra la Violència de Gènere de 2005) ha abordat les ajudes públiques que reben les víctimes de les diferents violències.
El primer és Compensació a les víctimes de delictes violents a Espanya: diferents vares de mesurar , elaborat per Maria del Mar Daza Bonachela, advocada i experta en Dret Penal i Criminologia de la Universitat de Granada, i María José Jiménez Díaz, professora titular de Dret Penal de aquesta universitat. El segon, obra de Daza Bonachela, és Paral·lelismes entre terrorisme polític i terrorisme masclista i incorpora una equiparació conceptual entre violència terrorista i masclista per poder reclamar un mateix tractament legal.
«Igual que el terrorisme, la violència de gènere és directa, impacta en la memòria de la víctima, fa servir una amenaça creïble l’ús de la violència i persegueix que les dones tinguin por i siguin relegades a l’espai privat. Els actes de violència de gènere no es produeixen per causes individuals, sinó perquè accepta la major organització de totes: el patriarcat, organització que té per objecte delimitar rols socials per sexes» , argumenta Daza.
Després de comparar la legislació sobre delictes violents i terrorisme, les autores sostenen que «la gran diferència de tractament i valoració que les víctimes reben en un programa o en un altre pot ser contrària a la Constitució». Citen els articles 1.1 i 9.2 i afirmen que «aquesta desproporció vulnera el valor superior d’igualtat que, segons la Constitució, ha d’impregnar el nostre ordenament jurídic». La tesi final és que «s’atengui equitativament a totes les víctimes en funció del dany rebut i les seves necessitats», un sistema similar al del Regne Unit.
(…)
