Confesso que no dedico gaire atenció als detalls de la política internacional, però m’he adonat que fullejant les pàgines corresponents dels diaris cada vegada hi apareixen més dones. Un fet significatiu és que la majoria hi surten perquè són vàlides. Vull dir que no és que hi surtin per cap altra raó que no sigui política. És el cas de la cancellera alemanya Angela Merkel, que governa aquell país amb una naturalitat absoluta.
N’hi ha uns quants antecedents, des de Margaret Thatcher fins a Indira Gandhi. Però d’uns temps ençà la nòmina femenina de governants o líders ha anat augmentant de mica en mica però de manera decidida. Els casos més recents i més notables són els de Sarah Palin, als Estats Units, i el de Tzipi Livni, que quan escric aquestes ratlles sembla que ha guanyat les eleccions dins el seu partit, després de ser ministra d’Exteriors d’Israel.
De dones intel.ligents n’hi ha hagut sempre. He de dir que crec –sent un ignorant no puc fer una altra cosa– en els investigadors quan diuen que el cervell masculí i el cervell femení tenen unes característiques diferents. És totalment lògic. Si no són iguals els sistemes endocrins, musculars, ossis, ¿per què haurien de ser idèntics els sistemes cerebrals? Creure en la diferència no vol dir pas creure en una superioritat o inferioritat. Fins i tot entre els diferents mascles hi ha matisos diversos d’intel.ligència, uns d’origen genètic i uns altres fruit d’un aprenentatge o entrenament.Jo he tingut la sort de conèixer dones molt intel.ligents, en el sentit global. I d’uns anys ençà, cada vegada més. I l’explicació, penso, és que de dones intel.ligents sempre n’hi ha hagut però que ara són més visibles. L’entrada en el món del treball de moltes noies ens ha permès descobrir unes capacitats femenines que durant generacions havien quedat encobertes.
És clar que encara hi ha dones que fan un paper més o menys decoratiu en la política. En part és culpa dels homes, que les volen perquè no sigui dit, però en part és culpa també de les dones, no solament de les que accepten el càrrec sinó de les que les proposen, sobretot perquè són dones.
És una mala pràctica que un dia o altre s’haurà d’acabar. Ho accepto com una estratègia promocional de la presència femenina. Però com a objectiu final no és seriós. Que mani qui més valgui. Perquè si no és així, el mèrit de les dones que realment valen quedarà públicament emmascarat.
Josep Mª Espinàs. Publicat a El Periódico , el 24 de setembre de 2008
