És creença general que les convocatòries electorals serveixen perquè les formacions polítiques plantegin els projectes que pensen dur a terme per tal de conquistar el favor dels ciutadans, independentment que al final compleixin el que prometen.
Però quan es compta ja per dies el termini que resta perquè es celebrin les eleccions municipals i autonòmiques, els estudis indiquen el desànim i la desil.lusió de la ciutadania respecte a la política, augurant una abstenció rècord en la història democràtica del nostre país. Del que sí estic segura és que la major abstenció es produirà entre les dones.
En les enquestes que es realitzen tot just he llegit alguna menció sobre el possible comportament del col.lectiu femení i no hi ha gairebé cap referència a les dones pertanyents a sectors de major edat. Però no només el vot femení es va aconseguir fa gairebé 80 anys, el que hauria mobilitzar els dirigents polítics a dedicar la campanya cap a les dones encara que només fos en benefici propi, sinó que els problemes d’aquestes segueixen sent diferents als dels homes.
Al febrer es van publicar les dades d’ocupació i salaris a Euskadi, que informen que les dones guanyen la meitat que els homes. I a tot Espanya la taxa de població activa femenina és la molt mesquina del 52%, és a dir, 30 punts menys que a Suècia i 20 menys que a França.
El treball a temps parcial, el treball eventual i els contractes precaris són fonamentalment femenins, amb llargues interrupcions en els períodes de maternitat. La subocupació fa estralls en les dones i el 64% de les considerades amb intel·ligència superior a la mitjana, les anomenades genis, són a casa realitzant tasques domèstiques perquè les empreses no volen talents en cossos de dones.
Per això elles dediquen tres vegades més temps que els homes a la cura de menors i majors i al manteniment de la llar, i, com a rematada de totes aquestes mancances, la violència masclista les agredeix, n’abusa, les viola i les mata en una guerra sense fi.
Doncs bé, quins són els plans que proposen els partits per la propera legislatura? Els ajuntaments tenen competències per crear escoles bressol, residències de gent gran, centres de dia, cases refugi per a dones maltractades, cursos de formació professional i altres serveis molt necessaris per augmentar la qualitat de vida dels ciutadans, així com disposen de la policia local. Les comunitats en les que hi ha eleccions ara tenen ja en la seva majoria competències en educació, justícia i sanitat i, per tant, han d’invertir en millorar aquests deteriorats sistemes.
Cobrir suficientment els serveis públics significa per a les dones la supervivència. Si el nostre país tingués una xarxa d’infraestructures socials que les ajudés a complir les seves tasques de cura i domèstiques, la seva participació en el mercat de treball es multiplicaria. No només per la possibilitat que demanden ocupació, sinó també perquè els llocs que es crearien a la xarxa pública serien ocupats per elles.
Augmentar el potencial laboral femení significa no només una qüestió d’obligació moral de tot país democràtic, sinó també incrementar significativament els ingressos de l’Estat a través dels impostos i la seva contribució a la Seguretat Social. I, el que és encara més important, donar-li un impuls a la natalitat avui en franca situació d’enfonsament.
Pel que sembla, les espanyoles – qui ho havia de dir fa pocs anys, el 1975 Espanya tenia la natalitat veneçolana, 3,7 fills per dona adulta! – tenen poc instint maternal. Des que van aconseguir llibertat per controlar la seva capacitat reproductora, la natalitat es va enfonsar perquè prefereixen assegurar el seu futur professional a dedicar-se a la cura dels fills. Amb 1,3 fills per dona adulta no es reposa tan sols la generació anterior que necessita 2,2. En pocs anys Espanya perdrà població i amb això tota capacitat de refer-se de la crisi.
Si a aquesta misèria afegim la massacre que estan patint les dones, apallissades, violades i assassinades en un fenomen massiu inigualable en anys anteriors, la població femenina espanyola s’empobrirà esgarrifosament.
Ja tenim més de tres milions de vídues que constitueixen el col.lectiu amb menys recursos, sense que les majors de 50 anys tinguin a penes possibilitats d’inserir-se en el món laboral. I la pròxima generació pot estar segura que cobrarà pensions inferiors encara a les de la seva antecessora.
És molt demanar que els polítics dediquin algun esforç per idear i prometre projectes que contribueixin a posar remei a aquest desastre? Seria molt desitjable que les dones dirigents dels partits mostressin alguna sensibilitat respecte a la situació de les seves germanes bastant més desfavorides que elles, en comptes de, imitant els seus col.legues masculins, dedicar-se a repetir els mateixos rebregats temes de les polèmiques que els enfronten, i dediquessin una mica del seu temps a idear plans per treure les seves conciutadanes de la pobresa, la marginació i la violència en què el patriarcat les s’enfonsa.