Hi va haver una època en què tots portàvem una kúfia. Era guai, antisistema i totes aquestes coses, ens feia rebels, deia que no estàvem d’acord amb la manera com funcionava el món. Eren temps de crisis identitàries, alteracions hormonals altament perjudicials i una estranya necessitat d’aferrar-nos a ideals de tota mena. Érem joves i desafiants, però ens vestíem tots igual, uniformats de desacatament. No sabíem gaire què significava la kúfia ni tampoc teníem gaire informació del que passava al Pròxim Orient, encara menys ho enteníem. De fet, d’entendre-ho jo encara ara no ho entenc.
Dissabte passat vaig buscar desesperadament la meva kúfia per tota la casa: regirant calaixos, caixes de roba d’altres èpoques, armaris i amagatalls secrets, però no la vaig trobar. El més angoixant d’aquesta recerca va ser no aconseguir identificar el moment precís en el qual la vaig perdre: ¿la vaig deixar abandonada damunt d’alguna cadira de bar carregat de fum?, ¿la vaig entaforar en una bossa per a Càritas? No sé exactament en quin moment va desaparèixer misteriosament de la meva vida. I a força de regirar-ho tot vaig anar-me espantant de veure tot el que he perdut en els darrers anys: la samarreta del Che, una còpia de la declaració universal dels drets humans, la meva carpeta amb l’enganxina de Nunca máis, ETA no, No a la guerra, i fins i tot una estelada que algú m’havia regalat. No conservo ni la carpeta de Greenpeace amb la qual somiava salvar balenes. Trista i desolada, veient com n’és de fàcil abocar-se al desencant, vaig mirar l’hora: eren les cinc tocades, ja no vaig ser a temps d’anar a la manifestació.
Article publicat a El Periódico el 13 de gener de 2009
