L’enderrocament del president Mohamed Siad Barre no va aportar esperances al desenvolupament socioeconòmic de la dona somali, sinó que li va complicar la seva supervivència, en prémer un doble nus, la guerra i la discriminació.
El 1991, les accions guerrilleres contra l’administració de Barre van finalitzar amb la caiguda i fugida del exgovernant, qui va partir cap a l’exili, després de fracassar els seus coquetejos polítics tant amb l’esquerra com amb la dreta. El final de l’autoritat central va desembocar en una gran disputa pel poder.
Siad Barre va morir el 1995 i va passar a la història com l’últim representant de l’Estat fallit en què va esdevenir Somàlia, enfonsada encara en un total desequilibri econòmic-polític-social, en el camí cap al col·lapse i que ara pateix una etapa en la qual les pugnes polítiques són confuses i on altres atavismes-com els extremismes-cobren força.
En aquest àmbit subsisteixen milions de dones somalis, que després de més de 20 anys de conflicte armat intermitent integren un dels sectors més afectats per la contesa armada, ara disputada entre una força internacional africana i l’organització radical Al Chabab.
Si bé la retòrica de Siad Barre sobre la igualtat femenina va resultar un esquer demagògic, després de l’esgotament d’aquest discurs es va aprofundir física i espiritualment la crisi de gèneres, la continuació de la guerra i la imposició de formes extremes contra les dones van crear l’ambient opressiu en què encara es debaten les somalis.
Elles mai van rebre saldo algun després del pas de dues dècades, ja que amb la destrucció del model capitalista depenent de Barre, va desaparèixer també l’estatus que al seu moment els va concedir algun benefici social, i després el caos va concloure la història.
