Anys 80, a la catòlica i humida Irlanda. El capellà del comtat de Wexford, Sean Fortune, coneix un xaval en un grup juvenil. Dues setmanes després, un divendres, el rector es presenta al domicili dels pares i els demana permís per emportar-se’l a casa aquell cap de setmana; així es familiaritzaria amb les tasques parroquials. Els abusos van començar aquella mateixa nit.
Vint anys després, Colm O’Gorman va tenir el coratge d’exorcitzar els seus malsons en forma de llibre, convertit en èxit de vendes: «Sovint –escriu a Beyond Belief (Més enllà de l’imaginable)–, m’obligava a practicar-li sexe oral mentre ell conduïa per les estretes carreteres secundàries que portaven a casa seva». El capellà es va suïcidar abans del judici.
O’Gorman, avui secretari d’Amnistia Internacional a Irlanda, acaba de penjar al seu bloc la resposta a la carta que Benet XVI va dirigir als catòlics irlandesos. L’activista subratlla que la pastoral és paper mullat perquè no depura la responsabilitat de qui va mirar cap a una altra banda, de qui va amagar la merda sota l’alfombra.
O’Gorman se sorprèn, a més a més, que el Papa emmarqui la pederàstia entre la jerarquia eclesiàstica en la «ràpida secularització» d’Irlanda, quan, en realitat, han estat les transformacions del país les que han permès que les víctimes parlin.
Unes altres veus han lamentat que la carta de Joseph Ratzinger no demani disculpes… Però, ben mirat, demanar perdó no té cap mèrit; fins i tot s’amaga un punt d’arrogància en qui ho pretén, com la del llop que ploriqueja després d’haver clavat una urpada al ventre del be. ¿Com podria O’Gorman perdonar el capellà que el va violar durant tres anys?
El rector, amb els ullals afilats, el va descobrir entre el ramat i segur que es va fregar les mans. Alguna cosa hi devia advertir; una certa dolçor, algun gest. Potser al nen l’avorria el futbol. En una alambinada perversitat, quan el noi es va atrevir a plantar-li cara, el religiós li va dir que la culpa havia estat d’ell i que li hauria d’explicar al seu pare. No hi ha, doncs, cap mena de grandesa a demanar perdó; només n’hi ha en qui és capaç de perdonar.
