L’home que hi ha a la barra del bar? ¿El del bigotet que pren un cafè? ¿Qui deu ser client habitual d’un prostíbul?, es pregunta, tot esmorzant en un bar, Giles Tremlett, el corresponsal de The Guardian al seu magnífic España ante sus fantasmas. En aquest llibre publicat recentment ofereix una interessant visió de la transició espanyola i s’afegeix a la llarga llista de prestigiosos hispanistes britànics que ens ajuden a entendre’ns millor. El capítol titulat Clubes y curas el dedica a un dels temes que, segons el periodista anglès, és distintiu de la societat espanyola: la indiferència generalitzada que hi ha respecte de la pornografia i la prostitució.
Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística, més d’un de cada quatre homes menors de 49 anys han mantingut alguna relació amb una prostituta alguna vegada. Aquesta és una xifra molt més alta que la d’altres països europeus. En canvi, Tremlett es pregunta: ¿a algú li importa?, i va més enllà: «L’única cosa que escandalitza realment un cert tipus d’espanyol pel que fa al sexe és escandalitzar-se’n«.
ÉS CERT QUE hi ha una indiferència molt generalitzada. Per la majoria de carreteres espanyoles hi ha macroprostíbuls amb llumetes de colors ostensius on dones estrangeres sense permís de treball, amenaçades per proxenetes i sovint reduïdes pel consum de drogues, viuen en condicions infrahumanes i són tractades com a esclaves sexuals. Dones molt joves, possiblement fins i tot menors d’edat, treballen a les carreteres sense cap protecció. És normal que Tremlett s’estranyi que la gent i les institucions es girin d’esquena a aquestes dones i a la situació d’explotació en què estan. Només sentim el veïnat quan hi ha algun problema de soroll, i encara si algú fa referència a aquest fet ho fa amb algun acudit.
El propietari d’un local de prostitució explica al corresponsal anglès que la naturalesa confusa de la llei, que prohibeix a la gent lucrar-se amb la prostitució però no il.legalitza el comerç del sexe, permet que prosperi el negoci de la prostitució, cosa que converteix Espanya en el país possiblement més permissiu d’Europa. Com que hi ha molta nebulositat legal, hi ha una gran llibertat i, com a resultat de tot plegat, un gran nombre de clubs estan en mans de màfies i proxenetes que posseeixen les noies immigrants. L’únic petit inconvenient que tenen aquestes màfies són les inspeccions que porta a terme el Ministeri de Treball. Els tanquen el local durant un dia o dos i els multen amb 6.000 euros per dona.
EN LA MATEIXA línia, un altre escàndol en aquest país és la superabundància de pornografia a la televisió en obert amb anuncis de línies eròtiques. Així com en el passat hi havia unes sales de cine marginals que oferien pel.lícules X a una minoria d’homes pertanyents també a un tipus de marginalitat, avui dia la pornografia és a l’abast de qualsevol persona a la televisió. Aquestes imatges són accessibles a través d’internet, però l’accés al mitjà televisiu encara és més fàcil. El tipus més cru de pornografia és a l’abast de qualsevol criatura, si tenim en compte que molts infants i joves estan sols quan miren la televisió i que fins i tot n’hi ha que en tenen una a la seva habitació. Davant d’aquest fet, inexplicablement més silenci i poques queixes de pares i educadors.
La pornografia ofereix una visió nociva de la sexualitat, en què el sexe es practica sense cap sentiment positiu ni cap valoració cap a l’altra persona, i encara menys cap a la dona. De fet, es tracta d’un joc de poder extraordinàriament masclista, en què a la dona li toca fer el paper de perdedora i d’humiliada. A banda de no haver-hi ús de preservatius, a la majoria de pel.lícules pornogràfiques la dona queda totalment reduïda a la condició d’objecte destinat a proporcionar plaer a l’home, que és el tirà i el poderós protagonista indiscutible de la història. A més a més, el fet d’oferir una visió del sexe reduïda a la penetració és molt negatiu per a les dones. Cap dona es podria creure que allò pot ser agradable.
¿ÉS AQUEST EL món que volem per als nostres fills? ¿Ni el Consell de l’Audiovisual de Catalunya ni les nostres institucions poden fer-hi res? ¿Per a què serveixen, si no és per protegir els drets de la seva ciutadania, doncs? Seguint també amb aquesta indiferència, gent amb un cert nivell intel.lectual i alguns polítics accepten que se’ls entrevisti en programes que contenen materials ofensius, extraordinàriament frívols i fins i tot pornogràfics. Les poques queixes d’aquest secret de domini públic queden reduïdes a algun membre de l’Església catòlica i al feminisme. Més aviat, si algú s’escandalitza per aquest tipus de sexe, és acusat de ser un retògrad. No obstant, cal tenir en compte que aquest laissez-faire dóna una idea molt equivocada de les dones.
Ja podem anar fent lleis per a la igualtat, que si la població infantil es continua educant amb la pornografia televisiva ben poc regnarà l’amor a la seva vida. En el seu inconscient sempre els quedarà que ridiculitzar i abusar de les dones és normal, i que la prostitució és únicament un ofici molt antic. Però, com diu Tremlett, ¿a algú li importa?
Article aparegut a El Periódico, el 6 de maig de 2008
