«Paraguayita ardent», «Mare, filla. Demostrable, ens dóna morbo compartir el llit amb tu, gaudeix amb nosaltres»,»Rubia sensual i provocativa», «Cubanita súper calenta», «Rubia salvatge molt complaent», «Noies Hong-Kong: 18 anys, grec». Aquests són alguns dels títols dels anuncis, anomenats equívocament com «classificats relax» o «contactes», que cada dia infesten les pàgines d’alguns diaris de tirada nacional.
Qualsevol persona que defensi el dret a la dignitat de les dones, pot sentir-se irritada en llegir aquestes descripcions de dones reals que són qualificades com si fossin trossos de carn per al consum masculí. És evident que mentre es permeti menyscabar la dignitat de les dones, anunciant-se amb paraules vexatòries i sexistes, a més de racistes, mai aconseguirem que una part de la població respecti i vegi com igual a l’altra part.
Fa temps que les feministes venim denunciant la doble moral de molts diaris, que d’una banda relaten els abusos de les xarxes de tràfic i del proxenetisme, i d’altra banda guanyen quantitats astronòmiques per les pàgines que ofereixen per publicitar el mateix abús que denuncien. On és l’ètica d’aquests diaris? I què pensa fer el govern per regular aquesta pràctica?
Fa un parell d’anys el tema va saltar a l’arena política, i el maig de 2010, la ministra d’Igualtat, Bibiana Aído, per fi va abordar el tema al Congrés dels Diputats. Segons les seves declaracions s’estaven estudiant «diferents fórmules» per eliminar els anuncis de prostitució a la premsa perquè «mentre segueixin existint anuncis de contactes a la premsa seriosa, s’està contribuint a la normalització de l’explotació sexual» (El Mundo, 16 de maig de 2010).
La seva declaració va seguir a la denúncia del diputat d’Unió del Poble Navarrès, Carlos Salvador, que va declarar encertadament que «aquesta publicitat tan hipòcrita perpetua estereotips d’instrumentalització», que «poden degenerar en situacions de violència de gènere i en altres atacs a la dignitat de la persona».
El mes de juny d’aquest mateix any, el ple de l’Ajuntament de Madrid es va pronunciar a favor de l’eliminació d’aquests anuncis perquè contribueixen a l’explotació sexual. La proposta, presentada pel grup socialista, va ser recolzada pel Partit Popular, però Esquerra Unida va optar per l’abstenció.
El seu portaveu, la regidora Milagros Hernández, va justificar l’abstenció d’IU al·legant: «Deixem-nos de moralines i diferenciem el tràfic de la prostitució» i ha afegit que aquests anuncis els posen «les treballadores sexuals que no volen buscar al carrer» (Públic, 30 de juny de 2010, pàg 26).
Tot i que una minoria de persones defensi aquests anuncis és evident que el 90% de les dones estrangeres que són obligades a prostituir-se a Espanya, no disposen dels mitjans econòmics per anunciar-se a les pàgines dels diaris. És més, ni tan sols tenen el luxe de tenir un telèfon mòbil propi perquè els «clients» les contactin ja que les mantenen controlades i aïllades.
Els que sí que disposen d’aquests diners són els proxenetes i totes aquelles organitzacions mafioses que es lucren a costa dels cossos de les dones que treballen per a ells. No són les dones les que posen aquests anuncis com ja ha quedat demostrat en diverses operacions policials.
El mes de juliol de l’any passat es va desarticular una xarxa de proxenetes que explotava a dones d’origen xinès. Per captar «clients», publicitaven a «les seves noies» a les pàgines de contactes de diversos diaris nacionals. Després d’investigar els anuncis, la policia es va adonar que eren els mateixos anunciants que variaven els textos que publicaven, però que bàsicament oferien els mateixos serveis a càrrec de dones asiàtiques. A més, en tots apareixia el mateix número de mòbil. Després de la desarticulació de la xarxa, van descobrir a trenta joves que estaven en situació irregular, i que eren obligades a prostituir-se (Públic, 2 de juliol de 2010, Pàg. 24-25).
En el mateix mes es va desarticular una altra xarxa mafiosa que contractava el 50% dels anuncis de contacte a El País, El Mundo i l’ABC, i que explotava sexualment a més de 350 dones, repartides en uns quinze locals d’ «alt standing» de Madrid. La xarxa ingressava uns 700.000 euros mensuals, dels quals invertien 45.000 euros en anuncis a cada diari (Públic, 24 de juliol de 2010, Pàg. 26-27).
És que no hauria d’existir algun tipus de control sobre qui paga aquests anuncis? De moment l’únic control és l’editorial, que suposadament prohibeix paraules «malsonants» i que no permet anuncis que ofereixen serveis de menors d’edat. Qui decideix el que és una paraula «malsonant»? Per descomptat que per a moltes feministes paraules com «Paraguayita ardent» o «Rubia salvatge molt complaent» són paraules denigrants que ens redueixen a mers objectes sexuals. Potser els empleats d’aquesta secció haurien de rebre classes en igualtat de gènere per aprendre quines paraules són malsonants o no.
Algunes veus parlen que han de ser els propis mitjans els que han de posicionar-se pel que fa al tema, com bé ha donat exemple Público des dels seus inicis. Des del llançament d’aquest diari l’any 2007, moltes feministes abandonem la lectura del diari habitual i vam optar pel Público perquè era l’únic que no publicava anuncis de prostitució, a més de 20 Minutos i Avui, que tampoc inclouen aquest tipus d’anuncis.
El mes de novembre del 2009, La Razón va seguir el seu exemple després de signar un acord amb la premsa del Vaticà, L’Observatori Romà. No sabem si van deixar de publicitar contactes sexuals per estar en contra de la degradació de la dona o per pressió de l’església… Però els altres diaris segueixen publicant anuncis de contactes sexuals perquè es neguen a renunciar a l’ingrés que aquests els proporcionen.
D’acord a diverses fonts, els diaris ingressen uns 40 milions d’euros cada any gràcies als seus anuncis «relax» o de «contactes«. El País i El Mundo són els diaris que més ingressos obtenen del negoci sexual i cada dia reserven entre tres i quatre pàgines a aquesta comesa. Tots dos diaris publiquen entre 700 i 670 anuncis diaris, que es multipliquen durant els caps de setmana.
És una vergonya que un diari suposadament progressista sigui el líder d’aquesta pràctica que li reporta al voltant de 5 milions d’euros anuals. Encara que moltes persones s’han queixat a El País, i hi ha constància que s’ha mantingut un debat intern, aquest diari encara continua publicant degradants anuncis de «contacte».
El director de El Mundo, però, defensa aquesta pràctica ja que posa en dubte que les màfies s’amaguin darrere dels anuncis que el seu diari publica, i en unes declaracions al mes de maig va afegir: «nosaltres no som la Direcció General de la Policia. Si s’investiga i es demostra que hi ha trames, aquestes desapareixeran i també els seus anuncis» (La Razón, 9 de maig de 2010).
Fins quan seguiran aquests diaris donant suport i participant del proxenetisme de forma tan evident? Com poden seguir denunciant casos d’extorsió, explotació i vexació, quan en les pàgines següents donen cabuda perquè se segueixi perpetuant aquesta mateixa explotació? Quin és el paper dels diaris i els seus periodistes i directors?
El sector hauria de pensar seriosament en la seva ètica com a mitjà d’informació, encara que hagi de renunciar a uns llaminers ingressos, hauria d’intentar demostrar un grau de professionalitat en què prevalgui la informació com un bé públic en comptes del periodisme mercantilitzat. A més, contínuament estan oferint un doble missatge. D’una banda, les xarxes de proxenetes que abusen de dones haurien de ser castigades, però de l’altra, inciten al consum il·lícit de dones.
Per què no publiciten la venda de CD o DVDs pirates, o de bosses falsificades? La resposta és evident – perquè són il.legals i no es pot publicitar la venda d’alguna cosa il.legal. Per què llavors donen cabuda als anunciants que volen vendre éssers humans, i que en la majoria dels casos són dones immigrants en situació irregular?
La resposta és que es tracta de dones, moltes són estrangeres sense drets legals, i que els diners, en aquesta societat capitalista, tenen molt més prestigi que la dignitat femenina. ¿A qui li importa d’on procedeix els diners per pagar aquests anuncis? Per descomptat que als directors dels diaris que segueixen lucrant-se a través dels seus anuncis de prostitució, la dignitat humana no els importa res.
Espanya ha aconseguit grans avenços en moltes àrees, i ja no pot seguir sent l’únic país de la Unió Europea que encara permet aquest tipus de classificats en els seus diaris més importants. Encara que el govern els va plantejar eliminar durant la seva presidència de la Unió Europea, va fracassar en l’intent.
En gairebé tot Europa, igual que als Estats Units, aquest tipus de publicitat sol trobar-se en diaris minoritaris i sensacionalistes, i en tabloides de poca qualitat. Cap diari seriós de tirada nacional que desitgi assolir un grau de respectabilitat i de professionalitat periodística pot prestar els seus serveis a les xarxes de proxenetes.
A Anglaterra, només un diari de tirada nacional, el Daily Star, presta les seves pàgines per denigrar les dones. A França ni Le Figaro ni Liberation publiquen anuncis d’índole sexual. Fins i tot a Itàlia fa anys van suprimir aquest tipus de publicitat llevat Il Corriere della Sera, que publica aquest tipus d’anuncis però no tan explícitament com alguns dels que podem llegir a Espanya.
Ja és hora que els que es presenten a tot el món com a professionals del periodisme abandonin la seva complicitat amb les xarxes de prostitució i deixin d’ingressar diners bruts. Es tracta d’una qüestió d’ètica professional i de llançar un missatge alt i clar a la societat – les dones no estan a la venda.
Ja va calant la idea que el tràfic de dones és il.legal, i per tant, els diaris no poden publicar anuncis d’una pràctica il.legal, perquè estarien incomplint la llei. Ara dependrà dels governs que sancionin aquells diaris que han prestat les seves pàgines per contribuir a un negoci il.lícit.
No estaria gens malament que els governs també sancionaran als mitjans que insisteixen en vulnerar les lleis existents com la Llei general de publicitat (Llei 34/1988, article 3.a), que dicta que és il.legal qualsevol anunci que «atempti contra la dignitat de la persona» o que «presentin a les dones de forma vexatòria». És que anuncis com «Cubanita calenta», no són vexatoris?
I què passa amb la Llei de Violència de Gènere i la Llei d’Igualtat? Ambdues lleis reconeixen que les dones i els homes són iguals en dignitat humana, que potser aquests anuncis no atempten contra la dignitat de les dones?
Com bé reconeix les Nacions Unides, la prostitució en l’actualitat és una forma d’esclavitud i l’esclavitud ha estat abolida a tot el món. És també una forma de violència cap a les dones, i mentre segueixin existint xarxes mafioses que es lucren de la venda d’éssers humans i mentre els diaris els ofereixin les seves pàgines per publicitar els seus actes delictius, les dones continuarem sent percebudes com a potencials víctimes d’aquest negoci.
Potser és hora de pressionar aquests diaris, deixar de comprar-los i donar suport activament a la campanya llançada per l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya, No compris diaris amb anuncis de prostitució . Ja és hora que els diaris que es vanten d’exercir una periodisme de qualitat, deixin d’exhibir la seva doble moral i renunciïn al proxenetisme imprès.
