Els metges consideren que fins que es coneguin bé els factors determinants d’aquests trastorns no es podrà fer una prevenció eficaç ni reduir els casos que la teràpia fracassa
.
Els trastorns alimentaris varien però no disminuïxen. I, en molts casos, una vegada es pateix el trastorn, l’afectada (la majoria són dones) no es lliura d’ell. Succeeix així en un 20% dels casos d’anorèxia i un 10% dels de bulímia, va assenyalar ahir Fernando Fernández, coordinador de la unitat de trastorns d’alimentació de psiquiatria de l’hospital de Bellvitge.
Aquest especialista va participar en una taula rodona de la Fundació Privada Vila Casas per a la seva publicació Quiral Salut celebrada a Barcelona. Allí va explicar que estudis de seguiment de casos durant deu o més anys fets en altres països indiquen que el 50% de les víctimes d’anorèxia es guareixen, el 30% ho fan parcialment i altre 20% no supera el trastorn amb els anys (un petit percentatge mor). En bulímia, la recuperació és total en el 60% dels casos, parcial en un 30% i un 10% de les afectades arrossega el trastorn de manera crònica.
Fernández es va lamentar que la investigació dels trastorns alimentaris encara sigui limitada, i més a Espanya, però va dir que es treballa sobretot en determinar els factors implicats. S’estima que influeixen factors genètics i biològics (predisposició a engreixar o aprimar, vulnerabilitat psicològica); trets psicològics (autoexigencia, rigidesa mental, baixa autoestima, alguns estats emocionals), i factors ambientals, des de la influència de la imatge de bellesa imposada per la moda o la publicitat fins a hàbits alimentaris familiars o altres. Estudis amb pacients de Bellvitge indiquen, per exemple, major tendència a trastorns alimentaris si en la infància es saltava un el desdejuni o menjava amb freqüència snacks i llaminadures, va explicar Fernández.
Mentre no es determini cada factor i el seu risc, no es podrà fer una correcta prevenció, va agregar. També atribueix que no es coneixen bé els factors causals a que hi hagi casos on no funcionen els tractaments. Amb tot, va assegurar que els actuals – Bellvitge aplica sobretot teràpia psicològica cognitiva conductual- demostren ser els més eficaços; per descomptat, més que els tractaments només nutricionals d’anys enrere. Fernández va advocar per investigar més. Per exemple, s’estudia com augmentar la motivació de les afectades.
Montse Sánchez, directora de ITA, centre de tractament de trastorns alimentaris privat concertat, va indicar, en canvi, que «alguna cosa falla en les teràpies, doncs un 30% dels trastorns es cronifiquen» i va apostar per buscar més solucions socials, com canvis de valors.
La model Mireia Verdú va valorar que mesures com l’adoptada per Passarel·la Cibeles de pesar a les maniquís i descartar les d’un pes extremadament baix ajuden a sensibilitzar però no són una solució. Va afirmar que el que s’ha de canviar és el cànon internacional imperant de bellesa de primesa malaltissa.
La prevalença de l’anorèxia i bulímia completes no creix, però sí els trastorns parcials i atípics – donar-se atracones a no vomitar, el que duu a obesitat; dones que mengen i tenen un pes normal però vomiten amb freqüència…-. Fernández va apuntar que un estudi amb 79 pacients ha mostrat que en casos de bulímia completa i parcial tot just hi ha diferències en les característiques de les pacients i la seva resposta al tractament, pel que es creu que caldria parlar de nivells de severitat dels símptomes més que de trastorns diferents.
