Més de 10 milions d’americans tenen anorèxia, bulímia i altres trastorns alimentaris. I, mentre tendim a pensar que aquests problemes es limiten a l’adolescència i l’adultesa jove, Judith Shaw sap que no.
Professora de ioga de 58 anys a Saint Louis, Missouri, Shaw diu que s’apropava als 40 anys quan va decidir que, un cop ja havia tingut els fills, es volia tornar una persona més sana. Aviat, la dieta i l’exercici es van convertir en una obsessió.
«Buscava alguna cosa que em validés», em deia. «D’alguna manera, perdre pes i veure com m’estava tornant més forta, ferma i esvelta, i com m’estava posant més en forma, i el fet de després ser reconeguda per això, estava satisfent una necessitat», afegia.
Els experts diuen que, tot i que els trastorns alimentaris es diagnostiquen per primera vegada principalment en gent jove, cada cop són més les dones que es presenten a les clíniques a la mitjana edat o fins i tot quan són més grans.
Algunes havien tingut trastorns alimentaris prèviament i hi han recaigut, però una minoria important desenvolupa els primers símptomes a la mitjana edat (les dones amb aquests trastorns superen en nombre els homes en una proporció de 10 a 1).
Cynthia M. Bulik, directora del Programa de Trastorns Alimentaris de la Universitat de Carolina del Nord a Chapel Hill, diu que, malgrat que aquest projecte anava inicialment dirigit a adolescents, la meitat de les pacients des del 2003 han estat adultes.
«Estem sentint dir a les dones, de totes les edats, que encara senten que han d’assolir aquest ideal social de primesa i perfecció«, diu. «Fins i tot quan són a les dècades dels 50 i els 60 – i, creieu-vos-ho o no, més grans – estan participant en comportaments de control del pes i la forma».
Més joves o més grans, les pacients tendeixen a tenir els mateixos comportaments destructius: alimentació restrictiva, abús de laxants, exercici excessiu i afartaments compulsius. I el tret de sortida acostuma a ser una transició estressant – en una persona jove, per exemple, marxar de casa a la universitat o viure el divorci dels pares; en edats més avançades, tenir un nadó, enviar un fill a la universitat o viure el propi divorc i-.
«Crec que probablement hi ha un percentatge molt més alt de dones adultes afectades del que hem estat capaços d’identificar», diu Tamara Pryor, directora clínica del Centre de Trastorns Alimentaris de Denver, que ha estat estudiant uns 200 casos de trastorns alimentaris en dones de mitjana edat. «Sospito que allà fora, en el món de cada dia, hi ha un gran percentatge de dones que passen desapercebudes. Són casos subclínics i no te’ls qüestiones, perquè en moltes altres àrees de la seva vida semblen perfectament funcionals».
Una preocupació, diuen Pryor i altres experts, és que quan les dones es fan més grans es tornen més expertes a amagar el problema, i els símptomes poden ser atribuïts a l’envelliment més que a un trastorn alimentari.
Per exemple, quan una adolescent molt prima para de menstruar, els metges típicament li fan preguntes sobre el pes i els hàbits alimentaris. En el cas de Shaw, però, van suposar que era menopausa primerenca. Quan va desenvolupar anèmia i osteoporosi, no van endevinar que la causa vertadera eren anys de malnutrició.
I malgrat que un metge va suggerir que Shaw tenia aspecte de necessitar «menjar una hamburguesa», la majoria de doctors van elogiar els seus esforços per mantenir el seu pes baix i el seu compromís a fer exercici físic.
«Una de les coses en què estem treballant és assegurar-nos que tot això sigui als radars dels facultatius, de manera que puguin reconèixer i distingir els canvis relacionats amb la menopausa i els problemes de salut reals«, diu la doctora Bulik. «Normalment no es fan la pregunta perquè tenen al cap aquesta imatge estereotípica dels trastorns alimentaris com problemes d’adolescents blanques de classe mitjana».
A Shaw, la dieta i l’exercici li van robar el control de la seva vida. Passava cada cop més hores al gimnàs – fins i tot en les vacances familiars, en què va arribar a saltar-se excursions d’esquí amb el seu marit i els seus fills per fer exercici -.
«Cap dels meus amics, ni el meu exmarit, ningú no em va dir mai res», recorda. «No era assumpte de ningú cuidar-me, però m’hauria agradat que algú m’hagués dit: «Et trobo a faltar. Ja no ets tu. Estàs massa obsessionada»».
Finalment, va ser un altre professor de ioga qui va disparar l’alarma després que Shaw caigués dues vegades i es trenqués el colze i la pelvis. «No queda res de tu», li va dir el seu col·lega. «Només tu mateixa pots decidir si ho canviaràs i t’alimentaràs», va afegir.
Als 53 anys, pesant només 38,5 quilos amb un cos d’1,60 metres d’alçada, Shaw va ingressar voluntàriament en un programa de trastorns alimentaris.
Com a part del tractament, va haver de fer exercicis d’escriptura dirigits a ajudar-la a identificar els orígens de la seva malaltia. En lloc d’això, Shaw va començar a crear art. Primer, va fer una silueta del seu cos a mida natural, coberta de titulars de diari retallats com «Es necessita ajuda», «Amaga’t» o «Troba el valor real».
Més endavant, va elaborar un guix amb el contorn de les seves cuixes. Com molts altres anorèctics, pensava que les seves cames eren massa grosses; ara podia veure com de primes s’havien tornat.
L’any passat, l’art de Shaw va exposar-se a la Universitat de Washington a Saint Louis, i la seva exposició, anomenada Cos de treball: l’art de la recuperació d’un trastorn alimentari, es pot visitar fins a finals d’abril al Centre de Trastorns Alimentaris del Centre Mèdic de la Universitat de Columbia a Manhattan.
«Certament no és la història més típica, però l’estem sentint cada cop més habitualment», diu la directora del centre novaiorquès, la doctora Evelyn Attia. «Necessitem fer saber a tothom que és possible desenvolupar aquestes malalties durant tot el període vital».
Shaw diu que sovint veu dones que tenen aspecte d’estar massa primes o obsessionades a fer exercici, i espera que explicant la seva història podrà ajudar-les a reconèixer el problema en elles mateixes.
«En el transcurs del meu dia, tinc una sensació», diu. «Peso entre 11 i 13 quilos més, però em sento més lleugera. El problema era el pes de les emocions».
