Nàusea. Aquesta és la sensació que provoquen sentències com la de la Sala Penal del Tribunal Superior de Justícia de Madrid, la mateixa que tramita el cas Gürtel, que no veu crueltat en les 37 ganivetades clavades per un home a la seva parella, morta el 2007.
La reflexió interior dels magistrats favorables (dos) a aquesta sentència – l’únic contrari, José Manuel Suárez Robledano, també va discrepar de l’arxiu de les gravacions dels acusats del cas Gürtel amb els seus advocats a la presó – podria encaixar en La nàusea o en altres obres de Jean-Paul Sartre. La visió fosca de la vida, el valor de l’existència, la importància dels actes, la responsabilitat individual sobre ells.
Però la nàusea de l’inici del text està més enganxada a la pell, per exemple, de l’última víctima mortal de la violència masclista. Una dona que, el passat dia 7, va simbolitzar dos fets greus, davant dels quals la justícia hauria d’actuar amb fermesa i finezza.
A Fuente el Saz del Jarama (Madrid) va quedar constància de: les dones encara moren pel fet de ser dones. I: aquest any escrivim la xifra 14, al lloc on l’any passat vam posar 8. El 2010 va tancar balanç de sang a l’alça, amb 73 dones assassinades. La violència masclista no acaba amb la mort de la víctima.
Així que està permès tenir mal cos al saber que la sentència citada descarta que l’homicida causés «patiment innecessari» a la víctima. Després del pertinent raonament, jurídic, la sala passa a reduir de 17 anys a 12 la pena de presó imposada per un jurat popular.
El Codi Penal, que és un text elaborat i pactat per persones i per aplicar a les conductes de persones, estableix que, perquè hi hagi acarnissament, hi ha d’haver, de forma inhumana i deliberada, un dolor més fort del que és necessari per matar. Si encara hi són, segueixo.
L’homicida no sols la va apunyalar 37 vegades, també li va provocar luxació de colze, contusió forta al mentó amb perforació del llavi superior per la dentadura, contusió a l’occipital esquerre i altres talls i ferides. No consta en la revisió de la sentència si totes aquestes agressions es van fer amb acarnissament o no.
Qüestionar el pronunciament des del punt de vista jurídic correspon a especialistes com José Manuel Suárez Robledano. En el seu intent – se suposa – d’ajustar-se el màxim a la llei, ses senyories es blinden amb jurisprudència del Suprem.
Però la justícia hauria de tenir molt de bàlsam reparador per a la víctima, fins i tot morta, i els seus familiars. També els símbols estan en l’essència de la justícia i n’han format part. Darrere les situacions de violència, sempre nien conceptes com reconciliació i justícia. En aquest cas, hi ha dificultat.
Ja que deixar tres menors, entre 5 i 15 anys, sense mare no sembla constituir un agreujant, és injust condemnar-los, a més, a submergir-se en un malson sobre quantes ganivetades van ser fatals i quantes no, així com quant de dolor volia infligir l’homicida.
En realitat, sobre aquests punts es va dirimir la truculenta sentència. Per als profans, un mareig. Als fills els resultarà difícil reconciliar-se amb una societat que va assumir 37 punyalades més i es va entretenir en filigranes jurídiques, amb el resultat de menys presó. Cadascun escull la seva moral.
El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix així encruelir-se: adelitar-se a causar nou dany, dolor, a l’enemic vençut, a la víctima. No sé què diuen els lligalls, però els experts en maltractament saben que la dona feia temps que no estava en condicions de defensar-se i que l’encrueliment era part de la seva vida. Per això va morir.
Els judicis per violència masclista passen sense pena ni glòria. En canvi, quan esclata és un esquer de primera per a les audiències. Així ho relata, amb formes extremes, l’obra de teatre El rap de Lady M. El vot popular exculpa Lady M de l’assassinat del seu maltractador.
Un jurat popular va titllar d’assassí aquell a qui després els togats de Madrid van considerar només homicida. Donar exemple sempre és difícil.
Eva Peruga és Defensora de la Igualtat d’EL PERIÓDICO
