Es presenta el llibre ‘Ravensbrück, l’infern de les dones’, dels periodistes Montse Armengou i Ricard Belis, coincidint amb la reunió a Barcelona del Comitè Internacional de Ravensbrück
.
S’ha presentat ‘Ravensbrück, l’infern de les dones’ (Angle), dels periodistes Montse Armengou i Ricard Belis, adscrits al programa ’30 minuts’ de TV3. El llibre es basa en el material recollit pel documental del mateix nom, que es va estrenar en ocasió dels seixanta anys de l’alliberament dels camps d’extermini nazis. El llibre recull el testimoni de tretze dones catalanes i europees que van sobreviure a Ravensbrück. L’acte s’ha fet coincidir amb la reunió a Barcelona del Comitè Internacional de Ravensbrück (del 18 al 23 de maig), en què participen trenta-una supervivents, entre les quals Neus Català.
Oblidades
Els periodistes expliquen: ‘Les supervivents del camp de concentració de Ravensbrück són les grans oblidades. No han tingut un espai en la història de la deportació universal. Ravensbrück va ser l’únic camp dissenyat específicament per a dones i criatures. Allí es va arribar al paroxisme de la brutalitat de la deportació. Fins i tot les empreses de guerra, com la Siemens, es van instal·lar al camp. Els sortia més a compte. I fets propis de la condició femenina, com la menstruació o la maternitat, feien perillar encara més la vida de les dones deportades. La maternitat era un patiment constant al camp, tant per a les qui eren mares com per a les qui no ho eren, que ateses les condicions de vida, els experiments etc, veien hipotecada la seva futura maternitat.’
Una aportació important del llibre, que no apareix al documental, és el retrat de Mercè Núñez, un personatge d’una gran vàlua, que va morir l’any 1986. Nascuda a Barcelona l’any 1911, filla d’un gallec que s’havia establert com a joier a la Rambla, als setze anys es va posar a treballar en un laboratori fotogràfic. Després va ser secretària de Pablo Neruda, quan el poeta era cònsol de Xile a Barcelona. Militant del PSUC, va passar per la presó de Ventas de Madrid, va fugir a França on es va incorporar a la Resistència, va caure en la mateixa batuda que el fotògraf Agustí Centelles l’any 1944 i va acabar a Ravensbrück. Amb el final de la Segona Guerra Mundial i alliberat el camp, es va quedar a França i va continuar la lluita antifeixista des del PCE.
Preservar la memòria
Els periodistes han insistit en la importància de recuperar les veus que són a punt de desaparèixer per sempre, i vindiquen que, una bona part d’aquesta feina, l’hauria d’assumir l’administració. De fet, tot el material que han recollit, el guarden a l’espera que es constitueixi un arxiu de la memòria oral.
Neus Català, l’última supervivent catalana de Ravensbrück, va fundar, i n’és presidenta, l’Amical de Ravensbrück, organització adscrita al Comitè Internacional de Ravensbrück. Com ha deixat escrit Català a la web: ‘Un dels motius principals de fundar l’Amical neix del jurament que ens vam fer, en el moment de l’alliberament dels camps de la mort, totes les deportades i els deportats, que mentre viuríem explicaríem tot allò que havíem vist i sofert.’
Antecedents
No és pas el primer documental d’investigació que Montse Armengou i Ricard Belis confeccionen, bo i deixant-ne un testimoni escrit complementari. També són autors de ‘Els nens perduts del franquisme’ i de ‘El comboi dels 927’. Han treballat a fons històries sobre la repressió franquista, per això, quan hom els demana què en pensen, del projecte de llei espanyol de la memòria històrica, no es mosseguen pas la llengua: ‘És del tot decebedor. No s’anul·len els judicis sumaríssims, només es recomana de retirar les plaques i qualssevol elements que facin referència al franquisme…. Hem passat trenta anys de democràcia deliberadament despistada. I s’han d’exigir responsabilitat a les forces polítiques progressistes per una reparació democràtica. D’exemples de fora, n’hi ha moltíssims. A Sud-àfrica tenen una comissió de la veritat exemplar; en un altre nivell, a cada poble francès hi ha una placa que recorda els seus deportats. Tenim una esquerra decebedora i una dreta que sent la necessitat de defensar el franquisme.’
