El que se suposa que serà l’acte de protesta més important en contra de la visita del Papa va congregar a la plaça de Sant Jaume de Barcelona més de 3.000 persones.
El president d’Ateus de Catalunya i portaveu de la plataforma Jo no t’espero, Albert Riba, va elevar la xifra a «5.000 assistents», i va assegurar que es tractava d’«un èxit de convocatòria» que va cobrir completament les seves expectatives.
Al demanar-li aquest diari que analitzés per què Benet XVI aconseguirà treure al carrer molts més fidels (fonts de l’ajuntament en calculen 400.000), Riba va respondre que la principal reacció de la gent davant la visita del Pontífex és l’«apatia» (els és igual que vingui o no), però també hi influeixen «la desmoralització, la desmotivació» i fins i tot els temors que alguns sectors de la població encara senten per l’Església catòlica.
Posteriorment, quan es va dirigir als manifestants reunits, els va advertir: «Diumenge ens explicaran el miracle dels pans i els peixos a l’hora de xifrar els assistents [en la visita papal], però que sàpiguen que nosaltres també en som milers».
Amb la plaça de Sant Jaume plena i presidida per un cartell que deia «En defensa de la laïcitat. Jo no t’espero», els assistents van començar a animar-se amb música de Dire Straits i van acabar d’agafar el to quan el presentador de l’acte, que els va animar a seguir mobilitzant-se en els pròxims dies, va pronunciar «Joseph Ratzinger».
Les esbroncades van ser llavors eixordadores, i acte seguit van començar a desfilar per l’escenari una vintena de persones per denunciar «la corrupció», la «misogínia» i moltes altres «atrocitats que ha comès l’Església». Un dels més aplaudits va ser l’ex-ambaixador d’Espanya al Vaticà, Gonzalo Puente Ojea, que va definir la fe catòlica com a «catecisme repugnant i indigne d’un ésser humà civilitzat».
En els més de 60 minuts que va durar la concentració, els participants van poder comprovar l’enginy dels seus companys de protesta. Hi havia pancartes de tot tipus («Nens veniu, dels capellans fugiu», «Vaticà, Guantánamo mental», «Clero aprofitat, amb tu ni Déu»), joves que oferien hòsties, alguna noia disfressada de monja i un home, Fernando Marín, que havia arribat caminant des del Guinardó onejant un ninot que recreava el Papa però amb un preservatiu al cap en lloc del solideu.
«Es podria haver estalviat el viatge», va etzibar la Roser després d’acariciar el seu nét Teo, «que no està batejat». No era l’únic nen. La diversitat dels manifestants era enorme. Gent de totes les edats, de totes les orientacions sexuals, de diferents partits d’esquerra i de diferents nacionalitats que va ovacionar l’actor Leo Bassi quan, just abans d’acabar-se l’acte, els va dedicar un al·legat anticlerical i els va explicar per què anava vestit de bufó amb barret inclòs: «Aquests dies passejo disfressat de pallasso perquè els nens em vegin i que els seus pares els expliquin el que sóc. Així, quan arribi diumenge [i vegin el Papa], potser algú dirà: ‘Mira, pare, un altre pallasso’».
