Quan era petita, en una època de televisió en blanc i negre, les nenes haurien contestat: infermeres, perruqueres – de barri -, hostesses – les més modernes -, missioneres – les dels col·legis religiosos – o mestres, a la pregunta sobre els seus desitjos de futur.
Ara, segons un estudi publicat aquesta setmana, volen ser Hannah Montana. No penso fer d’aquest article un episodi de Cuéntame, només constatar que el pas del blanc i negre al color i al 3D no ha suposat l’ampliació qualitativa dels referents per a les nenes.
María Zambrano, pensadora, filòsofa, poeta i mestra, va concloure: «No tenir mestres és no tenir a qui preguntar, i més profundament encara, no tenir davant qui preguntar-se». La proximitat i la concreció dels somnis infantils de llavors s’expandeixen mentre es dilueixen en pantalles de tota mena. El misteri d’aquestes nenes deixa de revelar-se sol. Als ventres oberts, els nous oracles hi veuen el benestar com a valor principal, al qual associen fama, bellesa i diners.
Les sèries per a les menors segueixen aquests models, a imatge i semblança del que s’intenta imposar també a les adultes. Els espais informatius, a la premsa, ràdio i televisió, no exerceixen tampoc de contrapès suficient. A vegades, al contrari.
Els descobriments de les científiques, la lluita titànica de moltes empresàries en plena crisi econòmica, la graduació de les universitàries birret en l’aire, no formen part de la normalitat en els mitjans de comunicació que miren les nenes.
La perruquera ja només surt si és d’una estrella de Hollywood o si resulta víctima d’alguna cosa o d’algú. Els esports tampoc són un referent ja que les dones que en practiquen no mereixen atenció. Els models o, millor, la convergència dels models en només dos, la triomfadora mediàtica i la víctima, és una de les qüestions a debatre.
N’hi ha una altra. L’edat. ¿Quan ho deixen de ser les nostres nenes? ¿Quina ha de ser la reacció d’una mestra amb una alumna de tot just 9 anys que porta talons? Aquests com a enunciat de tota la resta.
El diccionari de la Real Academia diu que la maièutica, des de les èpoques de Sòcrates, és l’art del qual es nodreix un mestre perquè la seva paraula vagi il·luminant en l’ànima del deixeble les nocions que aquest ja tenia en si, sense saber-ho. La batalla per ocupar aquestes ànimes és sense quarter.
Els estudis confirmen el que diàriament veiem i sentim: l‘adolescència arriba abans i triga molt més a anar-se’n. La societat, a través dels seus polítics, intenta definir alguna cosa d’aquestes edats, a vegades a remolc de la realitat i tard.
Aquesta setmana es coneixia la proposta d’elevar a 16 anys l’edat mínima per casar-se. Està bé homologar-se a la resta d’Europa i, si es pot, evitar que les noies caiguin en braços dels matrimonis de conveniència, però la segona part pot ser aquesta: ¿també hem de canviar el Codi Penal per augmentar l’edat per consentir relacions sexuals, fixada en els 13 anys? Al voltant del 30% de les noies mantenen la seva primera relació sexual entre els 15 i els 17 anys.
La confusió d’uns i d’altres és monumental. General. ¿Les nostres nenes són nenes? ¿Són noies? ¿Les nostres noies són nenes? I aquesta confusió en edat posa en perill la d’identitat.
És cert que aquella ambició de ser perruquera de barri no és millor ni pitjor que aquesta de ser Hannah Montana. El que sí que donaria aire és una obertura més gran del ventall social perquè les nenes verbalitzin el seu desig de ser com la seva perruquera o la seva pediatra sense sentir-se rares. No les collem tant. Talons per a elles, ¡no, gràcies!
