Si les dones catalanes tinguessin tantes facilitats per ser emprenedores com les nord-americanes, Catalunya tindria uns quants milers d’empreses més, seria bastant més rica i baixarien les xifres d’atur.
Algunes catalanes han hagut d’anar als Estats Units per veure complerts els seus somnis. A Isabel Coixet li va ser més fàcil començar a fer cine a Los Angeles. La campiona d’aviació i empresària Mercè Martí també es va desplaçar als EUA per muntar la seva companyia d’aviació. Segurament aquí hauria estat més difícil per a les dues.
Catalunya necessita oferir a les dones els recursos que les nord-americanes tenen i que han generat tanta riquesa: entitats governamentals que els donin suport econòmic i formatiu, bancs que els donin suport i, sobretot, un reconeixement social i una confiança per portar endavant els seus projectes.
Les dones són les que van a comprar, les que busquen pis, les que escullen mobles, les que trien escola, les que compren regals, les que decideixen què es fa durant les vacances, les que organitzen fills i avis. Són motors fonamentals de l’economia d’un país encara que es cregui que els que dirigeixen l’economia són els homes.
Fa uns 20 anys, als EUA les organitzacions d’empresàries van ser capaces de mostrar les altes xifres econòmiques que elles movien i governs i bancs van començar a canviar d’actitud i es van posar a treballar per a elles, diu Núria Vias, directora de la Fundació Internacional de la Dona Emprenedora (Fidem).
Els resultats de les americanes han estat immillorables. En aquests 20 anys, l’augment d’empresàries en aquest país ha estat d’un 77%, i ja són 8 milions els negocis muntats per elles, que han creat 23 milions de llocs de treball, un 16% del total. A més, han entrat en sectors no tradicionals, com la construcció, la venda a l’engròs i el transport. Fins al punt que si els negocis fundats per dones als EUA constituïssin un país, aquest seria el cinquè en PIB del món, just darrere d’Alemanya i per davant de França o el Regne Unit.
Hi ha multitud d’organitzacions independents que, a través de les seves sofisticades webs, les ajuden a materialitzar els seus projectes. Per tant, no es tracta només d’un grupet de petites companyies sinó que representen un component fonamental de l’economia nord-americana. Queda, doncs, ben demostrada la tendència que les dones continuaran muntant negocis. Tenen formació, experiència i sovint tenen dificultats en les grans corporacions per progressar com a executives i també per tenir fills i compaginar-los amb la feina.
No gaire gent sap que moltes prestigioses multinacionals han estat creades per dones. Als anys 50, unes quantes mestresses de casa nord-americanes van idear el que acabarien sent grans multinacionals: les famoses reunions dels tupperware, la Barbie i en Ken, la venda per catàleg. Uns anys més tard, la britànica Anita Roddick, gran defensora dels drets humans i del comerç just, va fundar l’exitosa Body Shop.
A Catalunya tenim antecedents força antics, des de la famosa La fabricanta, novel·lada per Dolors Monserdà el 1904 i basada en la vida de l’empresària tèxtil Eulàlia Escuder, fins a Dolors Creus, fundadora d’Olis Borges, Mercè Sabi, ànima de la firma Armand Basi, Montserrat Pérez Iborra, fundadora de les escoles, o Tecla Sala.
De moment, no s’ha aconseguit que les administracions donin un suport clar a les dones directives, a diferència dels països escandinaus, que, a base de quotes quan ha estat necessari, tenen les societats més feminitzades i alhora més riques. La sueca, en particular, és l’economia que més creix de la zona euro.
La comissària de justícia europea, Viviane Reding, ja ha amenaçat d’intervenir Espanya en un any si no pren mesures per millorar el percentatge de dones directives a les empreses i s’apropa a la mitjana europea.
Tampoc han millorat les polítiques per muntar una empresa. Encara és una feina massa laboriosa i no s’ha acabat amb la burocràcia. No existeix una formació adequada i gratuïta en finances o inversions, ni un període d’acompanyament en la posada en marxa. Ni s’afavoreix amb el pagament d’impostos. Més greu encara, quan una empresa no funciona queda estigmatitzada, mentre que als EUA no passa i la persona que l’ha muntat no acaba desmotivada.
A Catalunya hi ha xarxes d’emprenedores de networking com EOL per a l’intercanvi d’informacions entre dones, però en fan falta moltes més. També necessitem més webs que assessorin les dones que volen muntar negocis, com ho fa Fidem, que també dóna microcrèdits i fa tutoritzacions de dos anys.
Aquestes organitzacions podrien també establir relacions amb les nord-americanes. La creació d’una xarxa de centres de negocis per a dones a tot Catalunya que disposés de diferents tipus de suport, de formació, de crèdits, de bones tècniques d’avaluació i de rendiment de comptes seria una iniciativa excel·lent. I també que siguem capaços de crear una cultura on les idees, també dels homes, puguin esdevenir èxits més fàcilment.
