Andrea, de 17 anys, es va quedar sola a casa, en un petit poble de Colòmbia, amb la seva germana petita. Era l’any 2009. La seva mare havia sortit a visitar el seu germà que estava a la presó. Tot d’una, van rebre la visita de quatre homes del grup paramilitar local. Amb les mans lligades i els ulls embenats les dues joves van ser traslladades fora del poble on ningú pogués sentir els seus crits. «Ens van preguntar pel meu germà que era a la presó, ens van dir que per la culpa d’ell que anaven per nosaltres, però nosaltres l’únic que fèiem era abraçar», va narrar Andrea a Amnistia Internacional.
Les dues joves van ser separades. Andrea plorava i plorava. «En aquest moment, ja va arribar un noi. Llavors li vaig dir: ‘Què faran amb mi’. Va dir: ‘La van a violar’ (…) M’adonava que va arribar un, va començar a abusar de mi i al moment ell es va anar, i va arribar un altre. Llavors jo sentia que no era el mateix, perquè jo estava embenat «. Andrea i la seva germana mai van denunciar aquestes violacions ni ho van explicar a ningú, excepte la seva mare i Amnistia. Si denunciaven serien estigmatitzades per la resta de la societat i, possiblement, assassinades pels seus violadors.
Com Andrea i la seva germana, centenars de milers de dones pateixen la violència sexual al llarg dels conflictes bèl · lics. L’ús de la violació com a arma de guerra és potser la manera més brutal en què els conflictes afecten les dones. Només al març de 2004 l’ONU va saber que en el camp per a desplaçats interns de Mornei, a Darfur Occidental, eren violades fins a 16 dones al dia quan sortien a recollir aigua. La violència sexual és avui dia una estratègia militar intencionada que busca terroritzar, degradar i derrotar tota una població.
(…)
