La setmana passada van tenir lloc a Barcelona les jornades ‘Afganistan, dones contra l’oblit i la impunitat’, organitzades per ASDHA , l’Associació per als Drets Humans a l’Afganistan. Aquesta entitat treballa activament a l’Afganistan, especialment amb les dones. D’una banda, a les presons de Kabul i Mazar-e-Sharif, on han anat a parar les dones que s’han prostituit o les que han escapat d’un matrimoni pactat. Allà, ASDHA s’ocupa d’alfabetitzar-les, enseyar-los un ofici i treballar per a la seva inserció social, ja que són considerades una xacra social i repudiades. Un altre dels àmbits on treballa ASDHA és en la formació de llevadores. Hi ha massa mortalitat als parts com a conseqüència de la manca de formació i els escassos mitjans clínics.
Però, malgrat la situació de buit en matèria de drets civils que viuen les dones afganeses, als últims anys han proliferat els moviments socials encapçalats per dones que reclamen que s’investiguin els crims de guerra que ha patit el país durant més dues dècades. Per donar a conèixer aquestes dones, ASDHA va convidar a les jornades una de les dones referents als moviments femenins contra la impunitat: Horia Mosadiq , periodista i activista afganesa.
Mosadiq va afirmar que del 70% dels afganesos que reclamen que es faci justícia contra els crims de guerra, «la majoria són dones, mares i esposes que han perdut els seus fills o marits a mans dels senyors de la guerra«. «La veu de les mares està acorralant Karzai«, assegura l’afganesa.
Així mateix, la periodista va explicar com es va originar el moviment social contra l’oblit i la impunitat. «Al 2007, Humans Rights Watch va publicar un informe sobre els crims que van perpretar-se a Kabul durant el conflicte de 2001 amb els EEUU. (…) Va tenir un gran impacte perquè l’informe afirmava que els criminals eren ara els diputats que ocupaven els escons al Parlement; havien fet una llei d’amnistia per salvaguardar-se«. Va ser, aleshores, quan, segons Mosadiq, la gent va indignar-se i en conseqüència, va començar a mobilitzar-se.
«Afganistan porta més de 29 anys en conflicte. Primer la URSS als anys 80; després la guerra civil dels mujahidins, que van violar sistemàticament els drets civils, socials i humans i destruir ciutats. Posteriorment, van arribar els talibans, que van retallar tots els drets, especialment a les dones, prohibint-les l’educació, relacionar-se, i obligant-les a portar el burqa. I finalment, a 2001, la suposada guerra d’alliberament del poble, per part dels EEUU«.
La Horia recorda que durant tots els períodes de conflicte han estat les dones les que han patit més la brutalitat. «Se les va privar d’educació i com a conseqüència les dones afganeses van esdevenir analfabetes que depenien totalment dels homes, sigui el marit, el pare o els germans«. Tot i que ara per ara s’han donat algunes millores, com un accés a l’educació més ampli, una nova constitució amb drets més igualitaris o l’inclusió de les dones a la política (amb un 25% de presència femenina al Parlament), «la realitat és que les dones encara són durament discriminades«. « És un país on es continua lapidant les dones per adulteri, o es considera que una dona embarassada és impura, on fins i tot moltes es segueixen posant el burqa perquè han interioritzat les conseqüències de no portar-lo, tot i no ser obligatori «.
Tot i que, suposadament, la intervenció americana a 2001 tenia entre els seus objectius la liberació de les dones de l’opressió dels talibans, vuit anys després la consecució de drets segueix sent molt escassa. En resposta, les dones s’han organitzat al voltant de moviments en repulsa dels governs que les ha repudiat pel fet de ser dones. I un cop més, les dones han demostrat la seva magnífica capacitat de fer xarxa, ja que han aconseguit instaurar les «Shures», una espècie de comitès on es reuneixen només elles, es descobreixen les cares dels seus burques o niqabs i clamen que no pensen reconèixer «un govern assassí«, que no s’ha molestat en obrir les fosses comunes de les víctimes, plenes de fills, marits, germans i pares d’aquestes dones, que han quedat desprotegides. «Si el meu pare visqués, jo hauria pogut estudiar«, són les paraules d’una noia afganesa al documental Afganistan. La dignidad de las víctimas.
