«Jo em considero una pobre, però encara n’hi ha que són més pobres que jo «.
El passat vint-i-cinc de novembre, Carina Bellver, periodista de COMRàdio, es va donar un tomb per la Plaça Sant Jaume de Barcelona. En aquesta plaça, des de fa set anys, cada vint-i-cinc de mes, les anomenades » vídues del mocador verd » es concentren per reivindicar poder cobrar el setanta per cent del sou que tenien els seus marits en vida. Actualment cobren el cinquanta-dos per cent i hi ha casos realment colpidors.
Antonia Gallardo te vuitanta- quatre anys i en fa onze que és vídua. Sobreviu amb cinc-cents euros al mes. El lloguer li costa quatre-cents. Va passant gràcies als ajuts dels seus dos fills. No fa viatges, no compra extres. L’únic extra són les mitges.
Aurora Fuero viu amb la seva neta i els seus dos fills. Un és esquizofrènic i l’altre te una malaltia física. Cobra menys de tres-cents euros de viduïtat i amb les pensions dels fills arriben als cinc-cents cada mes. Els que no toca pagar aigua o llum, van tirant.
El passat mes de juny Les Corts van donar llum verda a aquest increment de fins al setanta per cent, però tot segueix igual, o pitjor. Això sí, els diputats s’han congelat el sou. Com congelades estan milers de vídues a l’hivern o congelat està el Pacte de Toledo.
En aquesta situació, només a Barcelona, hi viuen cent mil dones. Són cent mil dones pobres. Dones que van viure una guerra i una postguerra i, com deia una d’elles, van contribuir a aixecar aquest país lluitant en penúries i amb tenebres. Les lleis masclistes de l’època les obligaven a treballar sense cotitzar. Ara, » cobren » l’herència. L’interés de la Memòria Històrica està en saber qui va assassinar a Calvo Sotelo. Per elles, no hi ha memòria.
