La llei espanyola d’avortament és un nyap. Com tantes coses fetes aquells anys, inclosa la Constitució, és voler i doler, avançar sense gosar normalitzar. Es van fer els tres supòsits per fer veure que era una llei restrictiva, però hem desembocat en l’aberració absoluta: si una dona al·lega que l’embaràs li trastorna el cap, pot avortar en qualsevol moment de la gestació. Per això va recórrer Europa l’escàndol, criminal, de les clíniques avortistes de Barcelona, que feien el que volien i quan volien. De manera que ZP aprofita que té raó per posar el debat en circulació. I els bisbes li fan el favor de tocar timbals com a música d’acompanyament.
L’avortament no és mai una banalitat. Els homes ho tracten una mica com si res, però les dones sabem que l’avortament vulnera l’instint, toca una fibra altament moral. Conec dones que, un cop han tingut fills, afirmen que mai passarien per un (altre) avortament. Però l’Estat no et pot obligar a tenir un fill que no desitges. Perquè un fill tampoc no és una banalitat; no és un embaràs i després pum i fora: un fill canvia la vida de la mare per sempre més. I hi ha moments i hi ha circumstàncies. Mirem-nos un moment el cas de la filla de la Sarah Palin, aquella dona armada i decidida que anava de candidata.
Agafada in fraganti, va obligar la filla, com qui diu adolescent, a casar-se amb el nòvio pecador, però ara el nòvio ha marxat (no m’estranya, tenint en compte la sogra que li pertocava). Estic segura que el nen serà feliç, tothom en tindrà cura, especialment l’àvia. Però serà feliç la filla de Sarah Palin? Era aquesta, la vida que projectava? Cal una llei de terminis molt estricta, amb poc marge i poca flexibilitat, sense escletxes, i d’avortaments, com menys millor.
