El que és privat és públic va ser la consigna del feminisme quan va començar el seu moviment, i en aquest lema ho deia gairebé tot. Denunciava el silenci i la invisibilitat amb què s’havia amagat l’opressió que les dones patien a l’establir la divisió dels actes humans entre els que es presentaven com a públics i els que pertanyien a l’àmbit domèstic. D’aquesta manera, resultava que la violència contra les dones i les criatures, els abusos sexuals i les violacions, la divisió sexual del treball, la marginació de la dona del treball assalariat, eren situacions que no havien de ser analitzades sota les normes democràtiques de dret públic, perquè únicament concernien a la voluntat individual de les persones.
Quan la denúncia d’aquest estat de coses es va poder anar imposant sobre la consciència col.lectiva i es va aconseguir que es tingués en compte en els programes dels partits polítics i en les normes legislatives, vam entrar finalment en l’àmbit dels països avançats i democrà- tics. I aquest canvi es va introduir als cossos legislatius, que és per on es comencen les transformacions polí- tiques. Les lleis aprovades des d’aquelles dates que regulen les relacions personals i familiars entre els sexes van anar introduint, molt lentament, les normes que havien d’anar situant les dones als nivells familiars, socials i econòmics similars als que els homes disfrutaven fins llavors.
El Govern de Catalunya es proposa, segons s’ha sabut en les últimes setmanes, emprendre una modificació del Codi Civil. Portat de l’afany que ens domina de donar testimoni de la nostra modernitat, partint del fal.laç principi que ja s’ha aconseguit la igualtat social entre homes i dones, introdueix novetats en el dret de família que perjudicaran tant aquestes com els nens. Les modificacions han estat exigides, més que impulsades, pels col.lectius masculins molestos pels avanços que el feminisme ha aconseguit. Així, la custòdia compartida, pràcticament imposada fins i tot contra l’acord dels pares i, per descomptat, contra el desig dels nens, significarà una font de patiments i problemes per a les mares i els fills. Especialment per a aquests, que, en lloc de tenir un domicili estable -la seguretat de la vida quotidiana tan necessària per construir una personalitat sana-, es veuran trastornats pel canvi continu d’habitatge, de lloc propi, de veïns, d’entorn conegut, i sacsejats per les influències familiars, en un continu anar i venir.
Les advocades especialitzades en el tema sabem molt bé que aquesta mesura persegueix en realitat l’objectiu ocult que el pare s’estalviï de pagar la pensió d’aliments del fill. Si es comparteix el temps d’estada amb els dos progenitors, es comparteixen també les despeses en la mateixa mesura i, en conseqüència, ja ningú ha d’abonar diners a l’altre.
No només aquesta modificació perjudica granment l’interès de la dona i del fill, sinó que, amb menys justificació encara, es penalitza la dona privant-la de pensions i de l’ús indefinit de la vivenda. Contra totes aquestes normes s’han pronunciat clarament, en un informe bo i documentat, la Federació de Dones Separades, explicant amb dades, de sobres conegudes, les diferències socials i econòmiques que subsisteixen en la qualitat de vida i en la qualificació social entre els homes i les dones.
Davant de tants desavantatges com s’amenaça en aquest projecte, únicament s’ha admès l’exigència, que plantegen des de fa anys les organitzacions de dones, que s’estableixi l’obligació dels dos cònjuges de participar en les feines domèstiques. Una disposició certament retòrica, ja que ningú té la possibilitat de fer complir la norma mentre el matrimoni conviu, però potser podria donar lloc a alguna mena de rescabalament per al seu incompliment en el moment del divorci, un objectiu sempre difícilment assolible quan la judicatura no es planteja indemnitzar cap cònjuge per víctima que hagi estat dels excessos de l’altre. Amb un objectiu idèntic, suposo, el projecte manté també l’obligació de guardar fidelitat.
Mentre que els desavantatges i els retrocessos assenyalats en el capítol de custòdies no han donat motiu a cap crítica per part dels mitjans de comunicació, la meva última sorpresa ha estat sentir el rebuig de diversos periodistes a les mesures de pensions i vivenda, les úniques que, condescendint amb les peticions de col.lectius de dones, el Govern ha acceptat incloure.
I les rebutgen precisament amb l’argument que el Codi Civil no pot entrar al menjador de les cases, ignorant no solament la ja clàssica reivindicació de l’àmbit privat com a públic sinó que, per la seva mateixa essència, el dret de família converteix en actes jurídics les activitats humanes que es realitzen al menjador i al dormitori. Però no ja arran de les lluites feministes, sinó des del dret romà, per parlar solament de temps moderns. La diferència entre la precursora legislació romana i l’actual és que aquella era la base del dret patriarcal, mentre que avui s’ha de pretendre que sigui la base d’un dret igualitari, que encara estem molt lluny d’assolir, i que, per descomptat, no s’aconseguirà amb aquesta reforma del Codi de família.
Article publicat a El Periódico , el 2 de novembre de 2008