Llegeixo al diari el cas de la Xaima, la nena musulmana de 8 anys que va estar dues setmanes sense anar a l’escola perquè el reglament de règim intern del centre no permetia que hi anés amb el hijab. Com que estar escolaritzat és un dret fonamental de la canalla, la Conselleria d’Educació va comminar aquesta escola a admetre la Xaima amb mocador al cap inclòs.
La conselleria té raó: la Xaima ha d’anar a l’escola. El que no entenc és per què en lloc de forçar el centre a acceptar-la amb vel, no va obligar els pares a dur-l’hi sense, apel.lant al mateix principi. Hauria estat més pedagògic per a la família i per a d’altres saber que, segons les regles del nostre país, tenen el deure d’escolaritzar les criatures. I aquest deure democràtic, i més en un estat no confessional com el nostre, està per sobre de l’ús de qualsevol símbol religiós. Perquè això és el que argumenten algunes persones: que el mocador és un símbol de la fe islàmica. Però, com que l’Alcorà no n’imposa l’ús explícitament, és fàcil entendre que no és un signe religiós, sinó cultural.
Segons aclareix Djavann, autora iraniana d’Abajo el velo, el significat del hijab és marcar visiblement la submissió femenina. O sigui que es tracta d’un costum que no respecta un altre principi democràtic: la igualtat entre dones i homes; un principi tan important com l’escolarització.
Molts anys de lluita perquè les unes i les altres tinguin la mateixa dignitat i haver arribat a un cert estadi, tot i que no sigui òptim, semblen suficients per aconsellar una tolerància zero cap a costums –vinguin d’on vinguin, siguin forans o de casa nostra– que atemptin contra els drets de les dones. I és que la situació no admet postures intermèdies perquè, si no, la dificultat raurà a determinar el lloc on posem el llistó: ¿el hijab? ¿L’absència a les classes de gimnàstica? ¿El burca? ¿L’ablació?
Jo ho tinc ben clar: continuaré defensant el dret a la igualtat de les nenes d’altres cultures com hauria volgut que algú em protegís dels excessos de la família patriarcal durant la dictadura franquista.
*Gemma Lienas es escriptora i presidenta de Dones en Xarxa
